Viure els Boscos: BergwaldProjekt / Projecte Boscos de Muntanya

Revisió ortotipogràfica i d’estil: Pablo Fernández

Protegir els boscos, recuperar el paisatge, viure la natura. Aquest és l’objectiu de BergwaldProjekt / Boscos de Muntanya per a aquest any i els que vindran. L’agrupació promou el manteniment, la cura i la conservació dels boscos del Pirineu català.Mitjançant actuacions —moltes d’elles, a partir de voluntaris— de silvicultura i gestió forestal.

Per conèixer millor el treball que porten a terme, vam acompanyar-los fa uns mesos, i durant una setmana, en les tasques de voluntariat que promouen a Ginestarre, a la vall d’Esterri de Cardós. També organitzen grups de voluntaris al Massís de l’Orri (Pallars Sobirà) i a la Vall de Camprodon (Ripollès).

Aquí teniu dues llargues converses que vam fer amb l’Andreu, l’ideòleg del projecte, i l’Esteve, el cap de projecte.Mentre tallàvem ginesta al bosc o acabàvem d’esmorzar a Casa Bringué, casa pairal en restauració, futur eco-museu de Ginestarre, on ens allotjàvem els voluntaris.

I així, endinsats completament en la natura i el seu silenci, i mentre contemplàvem paisatges increïbles, vam parlar sense presses de com va néixer i com ha anat creixent aquest projecte. Que parla d’ecologia però també del retorn al nostre origen i de la connexió que ens cal retrobar de nou amb la natura. Llegiu (amb calma) i inspireu-vos. Potser aquest estiu sou vosaltres els voluntaris?

Projecte Boscos de muntanya

Andreu González, director Projecte Boscos de Muntanya

Andreu, com arriba aquest projecte a Catalunya?

Jo vaig estudiar de forestal a Lleida, i vaig fer un Erasmus a Alemanya. Un cop allà vaig fer el projecte de final de carrera en un bosc on hi havia una escola-taller forestal. Allà hi duien els nens a treballar i vaig pensar que era molt bona idea establir aquest vincle amb el bosc mitjançant l’acció.

En tornar a Catalunya, vaig voler aprofundir en temes del sector ambiental, forestal, de territori, de desenvolupament rural, d’espais naturals… Vaig estar treballant tant per a l’Administració (espais protegits, parcs naturals) com en una fundació privada que es dedicava a la conservació de la natura.

Desconnectats de la natura

Vaig anar coneixent el sector i veure la realitat des del punt de vista tècnic i professional (d’espais protegits i del sector tècnic forestal). Em vaig adonar que estem molt desconnectats de la natura. No hi ha consciència per part de la societat urbana del que està passant, en general, al nostre entorn, al medi rural i a l’ecosistema.

Vivim pràcticament d’esquena al medi natural sense reconèixer els propis recursos dels boscos. Sent conscient d’això, ho vaig deixar tot. Vaig plegar de la feina (Acció Natura). Vaig fer de voluntari una setmana a Suïssa a una muntanya que es diu Rigi (part alemanya) per conèixer millor el projecte.

Vaig connectar-hi de seguida i vaig pensar que seria molt interessant portar tot allò als nostres Pirineus. Vaig parlar amb la cap de projectes, la Moni, i amb el director-fundador, el Renato Ruf, amb els qui vaig tenir una connexió molt ràpida. I vaig posar-ho tot en marxa. D’això farà ja tretze anys (2006).

A banda de Suïssa, el projecte també és a Alemanya i a Àustria. Nosaltres treballem a Catalunya però tenim llicència per a tot Espanya.

Quina ha estat l’evolució del projecte durant aquests tretze anys? Vau començar a petita escala al Pallars, però com s’ha anat desplegant?

Bé, hem tingut des del començament el suport del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Vam tenir uns inicis molt ambiciosos.Vam començar treballant en moltes comarques: a la Vall d’Aran, Pallars, Cerdanya i Ripollès, i durant aquest temps hem après que és molt important establir un vincle amb la comunitat.

Aliances

En aquest projecte de Ginestarre (Vall d’Esterri de Cardós), en què ja portem tres anys, fem servir una estratègia que té a veure amb la visió de la vall i amb el fet d’establir aliances amb la gent del poble i les comunitats.

I estem molt contents perquè ara ja estem treballant per als tres pobles: Ginestarre, Esterri i Arròs de Cardós, i ens demanen que intervinguem en els seus boscos, camins… S’està establint aquesta complicitat, i la base ha sigut el nivell tècnic del Parc Natural.

Hem establert quatre nivells d’aliances: la primera, amb la població local i els ramaders; la segona, amb els voluntaris, la majoria d’origen urbà. Busquem aquesta connexió de la ciutat, aquestes aliances amb les persones i el trobar els vincles i els canals per tenir aquesta relació.

Projecte Boscos de muntanya

Vincle amb la comunitat

Nosaltres estem oberts a la societat i creiem que hem de treballar partint del teixit comunitari que ja existeix a la zona (aprofundir en aquest vincle amb les persones), sense oblidar el nivell de qualitat i exigència tècnica.

Per tant, la tercera aliança l’establim amb els tècnics: hem aconseguit que grans professionals (i amb gran responsabilitat) com són els enginyers de camins de FFCC ens hagin contractat per impartir-los formació sobre temes relacionats amb la bioenginyeria. La quarta aliança s’estableix amb l’Administració pública, amb les empreses i amb les institucions privades.

Sobre els voluntaris

Seria difícil tirar endavant el projecte sense aquesta il·lusió de les persones que pugen i les ganes que tenen d’implicar-se en el territori. Ens fa adonar-nos de la forma que tenim de viure i relacionar-nos, i que moltes vegades ens està portant a fer o a veure autèntiques absurditats.

Per exemple, és més fàcil comprar a prop de casa espàrrecs del Perú o de la Xina que de Navarra, i t’has d’esforçar molt per trobar producte d’aquí… Nosaltres mirem de fer de pont entre aquestes branques.

Sobre els voluntaris: seria difícil tirar endavant el projecte sense aquesta il·lusió de les persones que pugen i les ganes que tenen d’implicar-se en el territori. Fa que ens adonem de la forma que tenim de viure i relacionar-nos.

Què explica i què aporta aquest projecte?

El protagonista del projecte és el bosc: la nostra missió compartida a tot Europa és la conservació i millora de boscos i paisatges de muntanya, i tot això ho fem a través de l’acció. Simplement, volem que els paisatges i els boscos estiguin en bon estat de conservació, i això passa perquè la societat tingui una bona relació amb ells.

Ara mateix, com a societat, tenim uns quants reptes, entre ells un de molt clar i evident: els incendis. És una gran tragèdia quan hi ha un incendi però recordem que el foc sempre ha estat un procés natural de regeneració.

Però, com que no establim una relació estreta amb l’ecosistema perquè el tenim abandonat, perquè ens hem aïllat del paisatge, llavors tot ens porta a això: la natura fa el seu curs, i es pot recuperar perfectament d’un incendi de 5.000 hectàrees (és com un volcà que entra en erupció i crema i destrossa tota una illa…). És un procés de transformació que forma part del curs de la natura.

El protagonista del projecte és el bosc: la nostra missió compartida a tota Europa és la conservació i millora de boscos i paisatges en l’àmbit de muntanya, i tot això ho fem a través de l’acció. Simplement, volem que els paisatges i els boscos estiguin en bon estat de conservació i això passa perquè la societat tingui una bona relació amb ells.

Sempre hi haurà piròmans

Què fem nosaltres? Ens alarmem, sobretot quan creiem que la majoria d’incendis dels nostres boscos han estat provocats. No veiem que els piròmans també formen part de la nostra societat; sempre hi haurà piròmans, sempre hi haurà negligències i també sempre hi haurà incendis provocats pels llamps i tempestes.

L’origen de la paraula “Pirineus” té a veure amb “piros” i “neu” i, de fet, s’ha generat tot el paisatge del Pirineu amb el foc i la neu com a tallafocs naturals. Mil·lenàriament hem construït un paisatge sobre la base del foc, eina de gestió que nosaltres mateixos també utilitzem.

En el nostre cas, veurem si el tractor podrà arribar fins aquí per triturar aquesta pila d’arbres que esteu acumulant (l’Andreu assenyala el treball que els voluntaris hem fet tot el matí amunt de la vall de Ginestarre, resultat de tallar alguns arbres per esponjar la zona).

Si no, s’hauran de cremar. Utilitzarem el foc com a eina de gestió. Si tot aquest ecosistema ha estat generat a través del foc, llavors és que forma part de la nostra cultura. Estem encara aïllats d’aquest procés natural dels boscos.

I d’on ens ve aquest aïllament?

De la societat que estem construint, allunyada de la natura. Internet genera una relació molt humana i molt mental. I tots els processos que hi ha hagut en els últims anys, tant el 15M com l’independentista, crec que també tenen a veure amb això, no? Hi ha com una frustració col·lectiva. Les persones volem fer coses i busquem com podem canalitzar-les.

I el projecte Boscos de Muntanya vol ser part d’aquest canvi de paradigma. Tenim aquest ecosistema, forma part del nostre entorn. Els boscos de muntanya són els boscos de casa nostra. Al final el que volem també és inspirar, de la mateixa forma que els suïssos ens van inspirar a nosaltres i també als austríacs i als alemanys en diferents hàbitats i ecosistemes. Però amb una mateixa idea: hem d’aprendre a conviure amb el nostre entorn.

Tenim aquest ecosistema, forma part del nostre entorn, els boscos de muntanya són els boscos de casa nostra. Al final el que volem també és inspirar, de la mateixa forma que els suïssos ens van inspirar a nosaltres i també als austríacs i als alemanys en diferents hàbitats i ecosistemes però amb una mateixa idea: hem d’aprendre a conviure amb el nostre entorn.

Què diferencia aquest projecte d’altres? Quin plantejament proposa?

En el nostre cas, i en l’àmbit ambiental, hem centrat el projecte en les persones. El projecte Bergwaldprojekt / Boscos de Muntanya existeix a partir de l’aportació voluntària de mà d’obra, amb la qual generem impacte sobre el territori.

Aquesta feina feta de gran qualitat ens està donant ingressos (un 30% dels ingressos —ens paguen per feina feta que fem—), i després aquesta mateixa societat civil que col·labora en el projecte genera el 40% dels ingressos fent-se socis o realitzant donacions.

Si sumes aquests dos ingressos, veus que cada any estem al voltant del 60/70% d’autonomia perquè ens hem orientat a la societat civil, a les persones a qui ens dirigim, a qui fem la crida, i tot gira al voltant de l’acció i d’aquesta participació ciutadana, a la qual demanem aquest vot: que s’impliquin i que facin una aportació econòmica.

En el dia a dia decidim comprar a una botiga de barri o a una gran superfície, decidim si comprem ecològic, producte local o si ho fem a un gran supermercat… si tenim en compte l’origen dels productes, què fem amb els nostres diners i com valorem la feina que estem fent nosaltres… Això crec que marca molt la diferència de la nostra entitat. I després hi ha una part enriquidora del projecte que és la barreja de professionals i voluntaris.

En el nostre cas, i en l’àmbit ambiental, hem centrat el projecte en les persones. El projecte Bergwaldprojekt / Boscos de Muntanya existeix gràcies a l’aportació voluntària de mà d’obra, amb la qual generem impacte sobre el territori.

Catalunya fins ara no s’havia plantejat tot això?

En una entrevista amb representants del Govern, em comentaven que ens costa molt a Catalunya —de fet, costa molt en general a tot Europa— generar economia rural, i destacaven com exitós el projecte del Priorat, comarca rural que ha aconseguit vendre i generar una economia molt potent, venent i posicionant els seus productes i el seu paisatge, per exemple, a Nova York, amb uns preus que valoren moltíssim el producte i el paisatge. Seria bo tenir molts Priorats!

Es podria continuar aquest model…

Sí, per exemple, totes aquestes escobes… Per la celebració dels 10 anys de l’entitat, vam pujar fins aquí gent de tota la comarca, nens i adults, érem una seixantena de persones: hi vam arribar amb dos burros que ens portaven el menjar.

Un dels participants —que era extremeny— va dir-nos que les cabanes de casa seva s’havien fet amb escobes i ginestes com les que hi ha en aquest bosc. Aquesta podria ser, per exemple, una tècnica per recuperar les bordes d’aquí: amb els materials que tenim, aportar solucions de bioconstrucció per generar noves oportunitats.

Per exemple, amb el bedoll es pot fer artesania. Hem de connectar amb el món rural aportant talent i creativitat, hem d’anar buscant noves propostes… Per això nosaltres establim aquest diàleg, i volem que pugeu i veieu el territori, així anem impregnant la societat de tot això. I és necessari aquest diàleg amb tots els que viviu a baix…

A mi m’agrada explicar que els suïssos, tot i que tenen el millor storytelling de la història amb Heidi, Pedro, el abuelito i la Clara, i que han sabut vendre molt bé el seu paisatge i productes, necessiten el projecte Bergwaldprojekt. Són el número u mundial, és un país de referència i venen molt bé els seus paisatges i productes, però també els costa de mantenir la vida rural perquè la realitat de la llei de mercat actual és dura i els surt més barat produir, comprar i importar.

Les persones que volen cuidar els boscos i el medi ambient participen en ADFs, associacions ecologistes… Ells no han arribat abans a aquestes conclusions? Quina és la mirada que incorporeu vosaltres? Hi ha una contraposició amb les idees que hi ha hagut sempre a casa nostra sobre la gestió dels boscos?

Aquí hi ha una sèrie de persones amb un llegat de milers d’anys que viuen de la ramaderia i aquesta és la base de les comarques de muntanya. I què hem de fer? Donar suport a aquesta forma de vida.

Què hi havia hagut aquí? Mira, ara mateix ens trobem al damunt d’una antiga glacera, abans hi havia gel, abans a Manyanera es produïen tractors de motor de sang, el Pallars era exportador de matxos i mules a Catalunya, a València i a l’Aragó… tot el paisatge s’està transformant i és a les nostres mans, hem d’establir aquest diàleg i hem de construir aquests ponts per fer aquesta connexió amb la natura, amb la societat urbana i amb el seu entorn. La rebuda d’entrada als territoris de muntanya és difícil però ja hi ha pastors que ens demanen ajuda per poder recuperar pastures.

Aquí hi ha una sèrie de persones amb un llegat de milers d’anys que viuen de la ramaderia i aquesta és la base de les comarques de muntanya. I què hem de fer? Donar suport a aquesta forma de vida.

Tota la feina que esteu fent els voluntaris ara, vam preparar-la i decidir-la conjuntament amb els pagesos. No estem aportant una solució única i definitiva, no, és un treball de dècades però hem de començar per alguna banda… I les ADFs i altres entitats no tenen aquesta base de l’acció, i això seria el que ens distingeix.

La base dels ADF’s és la protecció…

Sí, actuar en la protecció, i vigilar, i prevenir… Nosaltres, entre altres tasques, hem tallat arbres perquè pugui continuar la vida al bosc, el que pot xocar a més d’un voluntari que no coneix el funcionament de les tasques de silvicultura. El que fem és selecció de tanys. És una tècnica molt antiga, no estem inventant res de nou, el Pirineu tan bonic i tan net s’aconsegueix després de molta feina, les carreteres per on passem s’han pogut fer gràcies a la tala d’arbres…

El que passa és que no som al jardí de casa, on els arbres no es tallen. Si aquí vols viure, aquest és el vincle. I hi ha una altra cosa: la gran reserva d’aigua que tenim. Quan obrim l’aixeta a Barcelona, ve del Pirineu.  tot aquest paisatge que estem mantenint i cuidant serveix també per afavorir la nostra relació amb l’ecosistema. I si hi ha un gran incendi, serà més difícil que es propagui perquè estem mantenint una relació directa amb l’ecosistema.

Al segle XIX, els enginyers forestals ja van fer les primeres proteccions de boscos, ara se’ls critica dient que eren únicament productivistes, que volien només treure fusta i fusta… És que hem de ser capaços de poder aprofitar els recursos que tenim a la porta de casa, no és més que això.

Nosaltres, entre altres tasques, hem tallat arbres perquè pugui continuar la vida al bosc, el que pot xocar a més d’un voluntari que no coneix el funcionament de les tasques de silvicultura. El que fem és selecció de tanys. És una tècnica molt antiga, no estem inventant res de nou, el Pirineu tan bonic i tan net s’aconsegueix després de molta feina, les carreteres per on passem s’han pogut fer a través de la tala d’arbres…

Una vall on tot està a l’abast

Ginestarre (l’Andreu parla del projecte concret del qual vam fer el voluntariat) és un projecte jove, i ha de desencadenar un impacte molt més gran. Som conscients que no podem arribar fins on voldríem pel que fa a intervenció de paisatge però sí que podem treballar en espais concrets (són les nostres petites joies).

Com a organització ho tenim molt clar: tenir una vall com aquesta on tot està a l’abast és el tipus de projecte que volem construir ara: amb la Casa Bringué i les Bordes, aquests espais poden ser un model, tota aquesta feina que esteu fent ara d’aquí a uns anys generarà noves oportunitats i esperem que hi hagi més ramats, més activitat, més productes i més vida. Això és el que estem fent.

Clar, és difícil ara poder veure el final de tot això. El lloc on dormiu, Casa Bringué, que ha de ser un eco-museu, porta 20 anys mort i hi ha la confiança que es vagi rehabilitant per ser un projecte interessant.

El Projecte Boscos de Muntanya actua sempre al Pirineu?

Nosaltres actuem en una muntanya i en una vall: el projecte de la muntanya és el Massís de l’Orri, on fa ja 12 anys que hi treballem, i la muntanya és la força de l’aigua, el barranc. Allà treballem molt amb l’aigua i amb la força de l’erosió (aquest repte de la convivència amb aquesta força de la natura).

Allà també estem fent camins, accessos, treballs forestals per aprofitar la fusta que va a la indústria forestal i estem generant millores en l’hàbitat i en l’ecosistema del gall fer. Per una banda estem entrant a bosc per treure fusta destinada a la indústria forestal. Per altra banda obrim l’espai perquè el gall fer tingui més llum, més escalfor i així afavorir l’hàbitat d’aquesta espècie.

També hi ha el projecte de Ginestarre, ja el coneixes tu prou bé, i des de l’any passat estem anant a Espinavell (Vall de Camprodon). Les línies de treball que tenim són bioenginyeria i paisatge (que inclou camins i pastures), i estem fent formació per a pastors (projecte europeu per formar pastors catalans i pastors francesos per recuperar pastures).

La feina que fem amb vosaltres la fem també amb pastors perquè puguin tenir capacitat per fer recuperació de pastures i utilitzar el foc també per mantenir i recuperar pastures. També estem fent construccions amb fusta i amb bioenginyeria, estem aprofitant tots aquests coneixements perquè aquests gestors del territori puguin tenir recursos a partir dels nostres coneixements. Fem també divulgació tècnica per als professionals del bosc i la muntanya.

25% del voluntariat ambiental

Pel que fa a l’impacte, durant el 2018 vam arribar a fer gairebé el 25% de les hores de voluntariat ambiental que es fan a Catalunya, el que vol dir que de cada quatre hores de treball voluntari, una s’està fent en el projecte Boscos de Muntanya. I pel que fa a donants, estem al voltant del 12% de les donacions ambientals que es fan al nostre país.

Sobre el voluntariat, cadascú el pot viure a la seva manera, no només és la feina, si vols cantar, cantes, si ho vols viure des del cor, si vols fer preguntes… cada persona és un món. Hi ha persones que tenen una transformació, normalment a mesura que va evolucionant la setmana de voluntariat vas connectant… al final hi ha persones més emocionals que d’altres. Hem de tenir un equilibri entre l’emoció i tocar de peus a terra, ni cent per cent cap ni cent per cent emoció.

Esteve Ogaya, cap de projecte

Esteve Ogaya, cap de projecte

Esteve, el 2018 va ser el quart any en què vas participar en el projecte.

Jo vaig conèixer el projecte a través d’un amic d’una agrupació de defensa forestal i per a mi fer de voluntari va ser una revolució en molts aspectes: conèixer tot el que és el medi natural des d’una altra perspectiva, entendre coses que moltes vegades donem per suposades i veure aquestes dinàmiques des de dins, que t’obrin els ulls i vegis una necessitat que potser te la imaginaves però que te la trobes allà en viu, i sobretot el caliu humà que representa viure l’experiència en un grup molt cohesionat.

Durant el voluntariat m’anava fixant en molts detalls i parlava amb l’Andreu i anàvem fent propostes i observacions, i l’últim dia em van comentar que l’any següent podria fer de cap de colla. I així va anar. Vaig fer un primer any de voluntari, l’any següent vaig fer el curs i ja vaig ser cap de colla durant dos anys, i el 2018 vaig fer de cap de projecte. 

Com definiries el projecte? Què el diferencia d’altres que hi puguin haver a Catalunya sobre natura, boscos i ecologia?

El punt de vista. Molts projectes busquen una acció concreta, per exemple, un projecte per salvar una espècie, un animal d’una zona concreta que està en perill d’extinció …

Altres estan més enfocats a tallers per adquirir coneixements específics: des de la teoria i la pràctica però buscant una informació concreta. Voluntariat com aquest, jo a Catalunya no el conec. Igual de potent, segur que no. I, sobretot, que treballi en els boscos d’alta muntanya, no n’hi ha cap altre. I clar, si t’estimes els boscos d’alta muntanya, és perfecte!

Voluntariat com aquest, jo a Catalunya no el conec, igual de potent, segur que no. I, sobretot, que treballi en els boscos d’alta muntanya, no n’hi ha cap altre. I clar, si t’estimes els boscos d’alta muntanya, és perfecte!

Un dels temes que més podria destacar jo aquests dies és el punt de vista humà: el projecte pot ser un nexe entre la natura i la societat civil.

Aquesta setmana ho hem viscut, la societat civil som tots però estem agrupats per diferents motius. Tots els voluntaris que heu vingut sou d’aquesta societat civil, l’organització també ho som… llavors hi ha també el veïnat, la gent d’aquí Ginestarre i els voltants, que també s’han d’integrar en el medi, després hi ha tota l’Administració…

Intentem fer de pont entre tots aquests puntals que poden participar de forma comuna al bosc. Tots, d’una manera o d’una altra, hi participem: els que són més a prop, els que són més lluny… D’una manera més àmplia, d’una manera més reduïda… Hem d’unir una mica els esforços per trobar les necessitats comunes de tots, i també hem d’aconseguir la millor gestió possible perquè tot flueixi de la forma més ordenada possible.

Que hi hagi el Parc Natural implicat en el projecte ha estat molt important.

Moltíssim, el projecte no només està pendent del voluntariat sinó que també té en compte la gent d’aquí: explicar què fem, que vegin que això té una utilitat. Al principi, la gent de la zona deia: “Què venen a fer aquesta gent aquí? Si no hi entrem ni nosaltres, al bosc!”. De mica en mica han anat veient que som útils, que tot això té una funció i que, a més, és positiu també per a ells. I de mica en mica s’hi van integrant, això és el més bonic que hi ha.

Sobre el voluntariat, podríem dir que el projecte apropa el bosc al ciutadà per tal que el pugui entendre des d’una visió local…

Realment, si vius a ciutat i no et preocupes pels boscos tens un problema perquè n’estàs traient un aprofitament i no n’ets ni conscient. És el que us vaig dir el primer dia: cada cop que obres l’aixeta surt aigua, i d’on ve aquesta aigua? Moltes vegades ve d’una depuradora, sí, però mira una mica més amunt: l’aigua neix d’aquí, d’aquestes muntanyes. Si no cuidem aquest entorn, aquesta aigua no arribarà a les aixetes i tindrem un problema.

Realment, si vius a ciutat i no et preocupes pels boscos tens un problema perquè n’estàs traient un aprofitament i no n’ets ni conscient.

Teniu molts voluntaris, cada any més…

Sí, i amb llistes d’espera. Ara hem de fer el pas de duplicar setmanes, intentar buscar més infraestructures, fer que aquest nucli s’expandeixi però amb la solidesa del que hi ha ara. Molts cops és el boca-orella que porta els voluntaris cap aquí, és l’experiència que viu el voluntari i que després la recomana.

—

I per acabar, algunes imatges més de la setmana de voluntariat que vam viure, mentre descobríem espais de natura privilegiats, caminàvem per corriols —que sempre feien pujada!—, apreníem a fer servir les eines, i a netejar-les, fèiem tasques de silvicultura, coneixíem un simpàtic pastor de l’Alt Pirineu i convivíem amb un grup de voluntaris —companys, caps de colla i membres de l’organització— increïbles (difícil d’oblidar-vos!), a més de gaudir de boníssim menjar vegetarià —gràcies, Berta!—. Una molt bona experiència, la viureu aquest estiu vosaltres?

Text i entrevistes: Marina Ubach i Fuentes

Fotos: Bergwaldprojekt i grup voluntaris/es Ginestarre