La teoria de la comunicació política ens ensenya dues coses importants a l’hora de construir un discurs: cal presentar les mesures com a resposta a necessitats concretes i és recomanable obviar o passar de puntetes sobre els propis punts febles. Aquest article pretén de-construir el discurs de la Nova Revolució Verda[1] tot desgranant les suposades necessitats que cal resoldre i ressaltant els punts que s’ignoren.
Bona part dels defensors d’una nova Revolució Verda —que proposa una agricultura més mecanitzada i amb variacions genètiques— fan partir el seu discurs d’un objectiu inicial prou compartit: acabar amb la fam al món. És una realitat que 815 milions de persones passen gana[2] arreu del planeta, una xifra que ha crescut respecte a anys anteriors. Però partint d’aquesta necessitat se’n fa un diagnòstic fals quan s’afirma que és un problema de falta de producció d’aliments. Tal com va afirmar Olivier De Schutter, relator Especial de les NNUU sobre el Dret a l’Alimentació entre 2008 i 2014, “El dret a l’alimentació no consisteix en una major producció d’aliments”.
El problema, deia De Schutter, era de sistemes de producció i de la distribució dels aliments produïts. Apuntava directament a l’agroecologia com a solució per garantir l’accés als aliments de tota la població[3].
Per embolicar-ho encara més, des del discurs de la Nova Revolució Verda s’explica que la suposada falta d’aliments és causada per un problema de productivitat agrícola. D’aquesta manera, es pretén reduir tota la complexa realitat de la fam a un problema simple i, en conseqüència, a una solució concreta: més progrés científic, més tecnologia genètica i més intervenció amb productes químics —fets per empreses privades, òbviament.
Cal tenir en compte que aquest model, conegut com a sistema agroindustrial, planteja nous problemes en diversos àmbits. A banda dels grans interessos empresarials per explotar al màxim el gran mercat de la producció i distribució dels aliments, cal dir que el sistema agroindustrial és agressiu amb el medi ambient, no és sostenible[4] i és menys eficient energèticament[5] que la producció ecològica. A més, s’adapta pitjor a les sequeres provocades pel canvi climàtic[6], que són cada cop més freqüents. De fet, fins i tot s’estan desmuntant les grans promeses dels cultius transgènics respecte a l’augment de la productivitat i la reducció d’usos de químics[7] que havien de provocar. Per últim, el sistema productivista de l’agroindústria crea una enorme dependència econòmica d’inputs externs (petroli, pesticides, fertilitzants químics de síntesi, llavors patentades…) i una reducció de l’autonomia dels mateixos agricultors.
Com podem veure doncs, el discurs de la nova Revolució Verda intenta simplificar en excés la diagnosi del problema. Ofereix una única solució que comporta un model de producció específic que alhora provoca moltes conseqüències negatives.
En un escrit de la revista National Geographic l’abril 2015, el doctor en genètica P. Arús mostrava a la perfecció dues estratègies per intentar superar els punts febles del seu discurs en pro de la Revolució Verda. La primera tàctica era tapar amb frases boniques aquells temes complicats als quals no es pot donar resposta. Crec que en general és bo desconfiar de posicions que es justifiquen amb afirmacions abstractes que tothom podria dir.
En aquest cas, Arús ens parlava d’aplicar el seu model agroindustrial però “de forma respectuosa amb el medi ambient” i amb un “ús racional dels pesticides”. Dues afirmacions que no comprometen a res i que alhora són tan vagues que es poden interpretar com es vulguin per a justificar el que calgui.
La segona estratègia era no parlar de temes que sí que resulten cabdals en l’accés a l’alimentació. Així doncs, s’ignoraven totalment fenòmens com l’acaparament de terres en poques mans (que priven a milers de productors de produir els seus propis aliments), la volatilitat de les matèries primeres fruit de l’especulació financera i l’enorme concentració de poder en empreses agroalimentàries[8].
És clar que el problema de la fam no té una causa única i que la productivitat podria ser-ne una d’important. Ignorar fenòmens socials, econòmics i polítics de primer ordre que tenen un impacte directe en l’accés a l’alimentació significa manipular una problemàtica per conduir-la cap a solucions parcials, interessades i, per tant, ineficaces.
En general, resulta aconsellable i fins i tot saludable de-construir els discursos polítics. Ampliar els punts de vista i crear un debat realment obert i enriquidor. En el cas de la Nova Revolució Verda, la seva proposta compta avui amb el suport de grans empreses, fundacions de multimilionaris[9] i d’alguns governs estatals. Però si aquesta revolució no aborda tots els temes cabdals de l’accés a l’alimentació i continua oferint solucions interessades per a diagnòstics parcials, acabarà fracassant. No s’acabarà complint l’objectiu inicial de garantir l’accés a una alimentació saludable per tota la humanitat.
[1] https://www.nytimes.com/2016/01/04/opinion/we-need-a-new-green-revolution.html
[2] FAO, Estado de la Inseguridad Alimentaria en el Mundo,2017.
[3] http://www.fao.org/agroecology/database/detail/es/c/454186/
[4] John Vidal, A switch to ecological farming will benefit health and environament, 2016.
[5] IPES FOOD, From Uniformity to diversity, 2016.
[6] https://www.agroecologia.net/cultivos-ecologicos-mas-resistentes-sequia/
[7] https://www.nytimes.com/2016/10/30/business/gmo-promise-falls-short.html
[8] E.Vivas, El poder de los Supermercados, http://esthervivas.com/2014/08/21/el-poder-de-los-supermercados/
[9] http://www.eldiario.es/theguardian/Bill-Gates-Rockefeller-paises-pobres_0_473853480.html).
Fotos: estoc, Pixabay.
Els usuaris subscrits poden deixar comentaris.
Vols subscriure't a Proper?