Fina Miralles durant l'entrevista, al Museu de l'Empordà de Figueres.
Imatge de Júlia Torres Ubach.
Diuen que l'artista és el reflex del seu temps, i penso que això és mentida. El verdader artista no reflecteix el seu temps, és intemporal, és el reflex de la seva vida i de la humanitat. Si no, ja pots plegar.
A Figueres, un matí asolellat. Volem parlar amb l’artista plàstica Fina Miralles d’art conceptual, de natura i de proximitat; d’obres fetes al nostre territori tocades per l’herba, l’aire, la terra.
Però la conversa s’obre, s’estén i s’enfila cap a altres paisatges. El llegat i la pertinença, el ser, la dona i el concebre, el viatge, la malaltia, i també la pau i l’aprenentatge. L’experiència viscuda per la Fina ens parla de VIDA amb majúscules, i d’una dona arbre amb arrels profundes que ens remouen per dins.
Aquest text inclou gairebé tota la conversa que vam tenir ara ja fa uns dies. A voltes jo imaginava que, mentre la Fina parlava, anava concebent una nova obra d’art conceptual. Un quadre en forma d’arbre, escrit i plantat a la terra.
Aquesta última etapa és recollir tot el sembrat i gaudir de la pau de tot el que ja s’ha realitzat.
Fina Miralles viu des de fa uns anys a Cadaqués, allunyada del ritme trepidant de les ciutats, oberta a la simplicitat.
L’artista va tenir un paper molt rellevant en l’art conceptual català, moviment que va sorgir amb força durant els anys setanta, creant obres en forma de vídeos, instal·lacions, performances i llibres. A partir dels anys vuitanta fa un gir cap a la pintura com a paisatge.
La Fina ens diu que ja ha fet tota l’obra i que ara disfruta de la vida: “Aquesta última etapa de la meva vida és recollir tot el sembrat i gaudir de la pau de tot el que ja s’ha realitzat. Passat i present s’uneixen per ser Un i viure plenament”.
Fina Miralles, Acció Translacions. Dona-arbre (Documentació de lʼacció realitzada a
Sant Llorenç de Munt, novembre de 1973). Imatge cedida pel Museu d'Art de
Sabadell.
Vinc d’aquí, vinc del cereal, del secà, sóc una dona de la terra.
La llavor
Aquesta obra teva Fina, la Dona arbre, ens mou i empeny a començar l’entrevista. Feia dies que buscàvem un/a artista proper/a, que el seu treball ens parlés de la terra i la proximitat, el land art o la pagesia.
Per conèixer el treball del camp, el treball de la terra des d’un punt de vista diferent, amb ulls d’artista i vas aparèixer tu, Fina Miralles, amb un procés que es diu vida i que va més enllà d’una obra, d’una instal·lació, d’una exposició…
Jo vinc de la terra. La meva mare era de Balaguer, però l’àvia i la besàvia eren d’Agramunt. Vaig heretar un tros de terra que es diu Serrallonga, venia de mares a filles i sempre havia sigut de les dones.
Jo al segle XX vivia del cereal, del secà, plantàvem ordi. Podia viure d’una cosa tan essencial i tan llunyana en el temps però tan autèntica com el cultiu del cereal. Tot el que he fet ve del cultiu de la terra. Ve d’una Catalunya rural, ve d’entendre la terra amb la noblesa de formar-ne part. També ve d’una terra seca on l’ésser humà la treballa, i en comptes de deixar-la erma la cultiva per donar fruit. Això m’emociona profundament. Vinc d’aquí, vinc del cereal, del secà. Sóc sobretot una dona de la terra.
Fina Miralles, Paisatge de Serrallonga, novembre de 1973. Caixa, 7 x 37 x 31 cm. Imatge cedida pel Museu d'Art de Sabadell.
“Ser artista no és una elecció, ni una vocació, ni una devoció, no ho saps, però tot t’empeny i et porta a ser el que ets”.
La dona de la terra s’expressa a través de l’art vivencial
Em toca explicar tot això d’alguna manera, i ho faig a través de la pràctica de l’art. Ho podria haver fet amb cançons, poemes, escrivint… Però aquesta ha estat la forma més fàcil. Sense patir, sense voler ser. M’he sentit transmissora d’un coneixement ancestral que és el de ser humà lligat a la terra, dona de la terra. Els humans que fan la feina del camp amb les seves mans.
Fina Miralles, Paisatge farigola, gener de 1979. Bastidor de fusta, tela de cotó, fil de niló i branca de farigola, 81 x 100 cm. Imatge cedida pel Museu d’Art de Sabadell.
La llavor és la vida, d’aquí anem al procés de la dona que concep. És curiós perquè hi ha tres moviments interns: concebre, engendrar i gestar. Parir és la frontera i tres moviments externs: criar, educar i deixar anar…
Hivern
Quan arriba l’hivern, el cereal atura el seu creixement, i a la primavera reneeix. En l’arbre hi ha tot el cicle vital, a dins la flor hi ha el fruit i a dins el fruit hi ha la llavor. I la llavor torna a la terra, i es va succeint aquest cicle de vida. Una dins l’altra.
Per això et parlo de la mare. Perquè tot aquest cicle de la llavor és un cicle femení. El de la fecunditat de la terra. Per això nosaltres, les dones, estem unides a la terra.
Fina Miralles, L'arbre i l'home: paraules a l'arbre, 1975. Acció. Imatge cedida pel Museu d'Art de Sabadell.
El món relacional amb les altres persones també desapareix i la gent s’isola i es tanca.
Les arrels
L’arbre és un ésser viu que viu en els tres mons. No hi ha cap altre ésser que ho faci. En el món soterrani, en el terrani i en el celeste. Tot el seu aliment li ve de la llavor i de les arrels. Aquestes arrels tan importants per nosaltres.
El problema ve quan tot això es trenca. Que és el que està passant ara. El nostre món occidental civilitzat ens separa de la natura. La tecnologia (el mòbil, l’ordinador i el televisor) ens aïlla. S’ha convertit en un déu, com altres déus que també tenen molts adeptes. El déu diners, el déu alcohol, el déu drogues, el déu sexe.
Isolament
Google és maravellós! M’atrau. Ho sap tot. I les persones cada vegada més tancades en el seu centre. Egocèntriques i deshumanitzades.
La mà artesana desapareix. El món relacional amb els altres es transforma. L’egocentre ens tanca i ens isola. Tot això és l’antítesi de l’ésser unit a la natura. Jo sóc una dona de la terra. Però si m’apures, jo sóc un ésser viu com qualsevol. Hem de tornar a l’origen.
Si creus que a nivell de societat és molt difícil, fes-ho a nivell personal. Trobes persones que fan el mateix camí. Cadascú el seu, però hi ha gent que hi és. La natura la necessitem per viure.
Fina Miralles, L'arbre. L'arbre i l'home: lligada a l'arbre, 1975. Acció. Imatge cedida pel Museu d'Art de Sabadell.
“De la meva mare he rebut l’honorabilitat de la pertinença a la terra, viure en la veritat i l’autenticitat, el rebuig a l’aparença, a la superficialitat. La noblesa de cor i, com a dona, l’autonomia, com els fonaments de Maria Montesori: independència, autonomia, generositat i alegria. Del pare el mar i la música”.
La saba
Explica’ns el camí que et va portar a conèixer i a aprofundir en les teves arrels.
És un camí que no he fet conscientment. Forma part de la meva manera de ser, tot s’ha donat fàcilment. Perquè una cosa et porta a l’altra. És el dictat de les paraules i el dictat de les formes. Cal materialitzar l’inconscient universal ancestral, oi? I jo em deia: -No pensis més, Fina, deixa’t influenciar!
Fina Miralles, Relacions. Relació del cos humà amb elements naturals en accions quotidianes: respirar l’aire, març de 1975. Acció. Imatge cedida pel Museu d’Art de Sabadell.
Les vegades que he parlat amb les dones, els dic:
“Però si tu tens tot el dret de ser qui ets! Tens tot el dret de fer la teva vida! No has de fer la vida dels altres, no t’has de donar al marit, als fills i als altres!”
El masclisme ve també de l’educació que moltes mares donen als seus fills mascles. Perquè si tu tens una mare que t’ha respectat com a persona tens molta feina feta. Jo he sigut la Fina, no la filla femella. Els meus germans, el Toni, la Maite i la Celi, ens van respectar com a persones des de petits. La meva mare em parlava com una persona amb coneixement.
Fina Miralles, Relacions. Relació del cos humà amb elements naturals: l’aigua. Mirar el mar, març de 1975. Acció. Imatge cedida pel Museu d’Art de Sabadell.
La pèrdua de la mare
Arriba un moment que tens la necessitat de tornar a reconèixer la unió amb la mare, d’abraçar-la. Quan ha passat el temps i ja no hi és, el lligam amb la mare continua. És veritat que després de la seva mort ha sigut més conscient i profund.
“El 14 de novembre de 1975 mor la mare. Abans havia viscut el desengany del primer amor, però res no ha sigut igual després de la pèrdua de la mare. Tenia vint-i-cinc anys acabats de fer. Em vaig trobar sola davant del món, un tall profund. Un abans i un després en la meva vida, deixant enrere la joventut per entrar en la maduresa de cop”.
Pelegrinatge
Jo em quedo sense mare, sense família i sense casa el 1975 i aquí començo un pelegrinatge. No són viatges, és un pelegrinatge. Ja no tinc casa i vaig amb una motxilla pel món. No és un viatge amb un bitllet de tornada. A on vas és a casa dels altres. Així aprens a ser humil de debò.
Aprens que ningú està obligat a donar-te res, ni un somriure, ni un bon dia. De Sabadell me’n vaig a Barcelona. Després a Serrallonga, on hi deixo tota l’obra i totes les coses. Després de passar l’estiu a Cadaqués, el novembre me’n vaig a Sudamèrica.
“La meva pràctica era apassionada, de rebuig a la pintura i a l’enquistat sistema de les escoles de Belles Arts, als museus, les galeries i el mercat de l’art”.
Les fulles
El 1972 acabo Belles Arts. Jo vinc de l’estudi de la forma, i vaig necessitar renegar de la pintura i el dibuix. Per això vaig començar a fer pràctica conceptual, sense saber que la feia. La meva relació amb la pintura és una història d’amor mal acabada. És com dir no et vull veure mai més, no vull saber mai més res més de tu, cop de porta.
“Els conceptuals van irrompre en aquest panorama amb la força d’un grup unit, un corrent d’aire fresc i net que no buscava individualment enriquir-se amb la venda de les obres ja que la majoria d’elles eren efímeres i la intenció no era la venda sinó canviar el sistema. No érem artistes conceptuals. Les paraules Art i artistes vénen després”.
El món de la pintura està molt brut, els quadres estan bruts, hi ha tanta porqueria al damunt que el que s’ha de fer és esborrar, com a la literatura.
Les flors
Amb el temps, vaig tornar lentament al dibuix i a la pintura. Les Matances ja són foto-composicions amb textos, objectes i esquemes sobre paper. Després, el 1979, a la Fundació Joan Miró faig l’exposició Paisatge i allà hi ha una peça que es diu Mar que és una tela dins un gobelet amb aigua tenyida blava i una tela a dins. Per capil·laritat, la tela blanca s’impregnava del tint.
A partir d’aquesta experiència vaig buscar un tipus de paper molt absorbent com el paper assecant. Submergint les tires en el tint, en resultava un paisatge amb la llum i l’atmosfera celestes. Aquí no hi ha la meva mà, no hi ha el sentiment, a mi el que em feia por era transmetre el meu sentiment.
El concepte de paisatge
Vaig exposar aquestes peces amb el nom de Fragments el 1980 a la galeria 491 de Barcelona.
Amb doble horitzó, continuo amb el tema del paisatge però sense descriure’l.
Disposant la tela i el vestidor com elements d’expressió pretenia mostrar no paisatges sinó el concepte de paisatges. Aquí encara no trasmeto el meu sentiment.
El gener de 1983 presento A l’espai a la galeria Joan Prats i Montse Nomen de Barcelona. Aquí intento unir el pla i l’espai. Més endavant, al mes de juny, a la galeria Cadaqués, exposo quadres a dins la galeria i a fora formes penjades en l’aire.
Durant tot l’estiu de 1983, mirant el cel dibuixo el rastre invisible dels falciots en l’aire. Jo m’he dit: -Fina, amb un paper i un llapis has de poder transmetre el sentiment, el moviment i la vida.
Aprenentatge en solitud
Al novembre de 1983 me’n vaig a Sudamèrica. Allà em vaig trobar amb el món indígena, el Titicaca, l’Altiplà, els homes i les dones humanes.
A la tornada, i després de l’estiu a Cadaqués, el setembre de 1984 m’instal·lo a Montreuil i faig estades a Serrallonga, Formentera, Barcelona, Itàlia, França, etc… Tota aquesta etapa és un aprenentatge amb una profunda solitud.
Tot es fa molt a poc a poc… jo ja en sé de dibuixar, no estic aprenent a dibuixar. Em reconcilio amb mi, saps? I deixo totes les altres coses perquè estic de pelegrinatge. Vaig amb una motxilleta pel món. A l’estiu de 1987, a Serrallonga, realitzo Les Suites d’Agramunt que és d’allà on vinc i al 1988 a Paris, faig les Suites de Paris que és allà on arribo.
En comptes d’afegir…
El meu convenciment és que els quadres suporten tanta taca, tanta pintura que queden bruts i el que cal és esborrar. El mateix passa en la literatura. Simplifico, simplifico, simplifico… No cal tanta cosa! I després em dic: -Fina, et toca posar-te dins el retrat, amb mínimes línies. No, no, no, el que has de fer és tota la cara, els dos ulls…
Llavors me’n vaig a Cadaqués aquell estiu i començo a dibuixar la vida sota l’aigua. Amb les sirenes, amb tot un món simbòlic, mitològic dels éssers del bosc… És la naturalesa una altra vegada… Finalment me’n vaig a viure a Normandia i faig el paisatge d’allà…
Fina Miralles, Els ocells saben volar. Vídeo realitzat per Fina Miralles i Teresa Roig. Gener 2015 a Setmenat.
Tot és un procés. També et diria que Memorial, que és el memorial dels humans és l’última obra en pintura, ara les accions que faig són un divertimento. Com que no sóc professional no he d’estar pintant fins que em mori, no depenc del mercat de l’art. Sóc lliure.
M’estimo totes les dones que he sigut perquè trobar-me a mi vol dir trobar-me a totes les Fines.
La malatia
Forma part de la meva vida com qualsevol cosa, i en aquest moment la meva malaltia i les meves crossetes estan totalment incorporades a mi. M’ha ensenyat molt. Jo sempre he sigut una persona independent amb els diners, independent amb la meva manera de ser però dependent amb els amors. M’ha costat molt superar això, i llavors sempre era a fora, esperant… i la malaltia em diu: -Fina, s’ha acabat, eh?
La vida és un metre, tres metres al teu voltant però a fora no hi tens res a cercar, tot ho trobaràs a dins. L’espai és a dins. I em sento agraïda, tinc un profundíssim agraïment perquè m’han donat la vida i per tot el que he viscut. Agraïda també de ser sensible. Saps quantes persones no s’adonen de tot això? Moltes persones només veuen el que és material, els calers…
Els Fruits
Aquesta persona ha florit, és aquest arbre i la flor ha donat els fruits. Justament, la nadala que vaig fer el 2014 a la Fundació Joan Miró de Barcelona es deia: Fina, sembra, que uns altres ja recolliran. Què recolliran? Recolliran l’experiència de vida que l’artista ens transmet amb la seva obra. Jo no sembro per mi, sembro pels altres.
Fina Miralles, “Fina, sembra, que uns altres ja recolliran, 2014. Nadala 2014 de la Fundació Miró
Diuen que l’artista és el reflex del seu temps. El verdader artista no reflecteix el seu temps, és intemporal. Sobretot és el reflex de la seva vida i de la humanitat, si no ja pots plegar. Els fruits és el fer, les coses fetes amb les mans.
Art vivencial
Tota l’obra que he fet està unida a la meva vida. Art i vida són inseparables, és un art vivencial. A més, l’espiritualitat és intrínseca a la vida. Hi és en l’arbre, ja la veus en l’existència. Si tu formes part de la vida profundament, l’espiritualitat hi és i també és humana.
Fina Miralles, La pervivència de la vida, 2016. Amb l’acció Unció, de Fina Miralles i Ocells al cap. Març 2016, vídeo Laia Vaquer.
Nosaltres tenim el cos físic, el cos mental, el cos emocional i el cos místic. L’humà és sobretot la mà, la mirada i els sentiments. Si li treus això es deshumanitza, que és el que ara està passant.
I al final, la plenitud…
Sí, sí, perquè m’he trobat a mi, tal com sóc i m’estimo. M’estimo totes les dones que he sigut. Perquè trobar-me a mi vol dir trobar-me a totes les Fines, amb mi viuen totes les que he sigut.
I això té premi? Sí, sí, té premi final que és trobar-te amb tu mateix, i te n’adones que ja està, carinyo. Tot perdonat, tot arreglat, ja està, et quedes en pau. La única manera de trobar-ho es vivint i sentint.
Finalment, remirant l’obra hi veig la meva vida. El transcurs artístic, el pensament, la poesia, la bellesa i la solitut del meu pelegrinatge. La pràctica de l’art és una eina que t’obre portes interiors a espais sense fi. I et fa compendre que dins i fora són la mateixa cosa. I que tot està unit. Ens cal RETORNAR a la unitat primera, a la unitat perduda i a l’ESSENCIAL per alliberar el sofriment.
Els usuaris subscrits poden deixar comentaris.
Vols subscriure't a Proper?