Com actua la indústria alimentària?

Adulterar el producte

La inèrcia per abaratir costos i així augmentar beneficis se sol traslladar als diferents engranatges de la cadena alimentària. Un àmbit molt important és la mateixa producció dels “aliments”. En aquest sentit, adulterar un aliment -afegir-hi o treure-li substàncies químiques amb intencions de frau- sembla ser una pràctica molt recurrent a la indústria alimentària.

Agafant el formatge com a exemple, cal saber que elaborar-lo és més car que fabricar-lo. Per això, generalment, l’estratègia que s’adopta és fer una massa amb les mínimes proporcions de formatge però suficients perquè legalment es pugui dir formatge. La resta del pes seran productes els més barats possibles, com ara l’aigua o el sucre. En el cas que la proporció de formatge sigui tan minsa que no compleixi el mínim per anomenar-lo així, la indústria s’inventa sense problemes un nou nom, com ara “foundant de formatge”.

L’objectiu dels fabricants no és millorar només el gust, sinó fer que el producte pesi més. Per això s’hi afegeix aigua, però per que no quedi líquid se li posen espessants (gelatina, midó, goma guar, goma xantana, emulsionants i estabilitzadors). I perquè es conservi durant més temps, sulfits. I és que tal com afirma Brusset, “fabricar un producte alimentari és, abans que res, una qüestió de tecnologia, un procés industrial com qualsevol altre”.

Un altre cas interessant és el pernil: quan les potes arriben a la fàbrica, els posen una injecció intramuscular a pressió que arriben a duplicar-ne la mida.

I també podríem parlar de la mel, que al ser un producte car s’acaba fabricant afegint-hi xarop de glucosa, fructosa líquida, pol·len, colorant i aroma. Segons Brusset, la seva empresa a França va arribar a fer una “mel” que només era glucosa colorada i aromatitzada. I podríem dir casos similars del gelat, l’orenga, les espècies, el te…

L’engany com a norma

Més enllà del llibre de Brusset, hom pot comprovar que una altra pràctica habitual a la indústria alimentària és intentar fer creure a la població que el producte té unes qualitats que realment no té. Anuncis com natural, artesanal, sense intermediaris… són tristos exemples d’aquesta conducta massa habitual.

Un cas cèlebre és el d’unes patates que es van comercialitzar fins l’any 2017. Observant el seu envàs, semblava que hi digués Artesanas, però si un s’hi fixava bé descobria que en realitat hi deia “Artesancis”.

De fet, recomanaria a tothom que fes l’experiment de contrastar allò que apareix ressaltat a l’envàs d’un producte amb la composició real del producte. Fa unes setmanes vaig comprovar que uns bastonets ben embolicats amb la paraula “Formatge” en realitat només duien un petit percentatge d’aroma de formatge.

El frau, el darrer graó de la indústria alimentària

Al llibre de què parlem es detallen una sèrie de fraus alimentaris que han passat els darrers anys. De fet, Brusset insisteix que casos com l’escàndol de la carn de cavall injectada no són aïllats, sinó conductes recurrents a tota l’agroindústria. El més recent d’aquests casos, els dels ous amb pesticides tòxics distribuïts arreu d’Europa.

Malauradament, aquests casos són ben presents a casa nostra: l’any 2016 es van va detectar 814 infraccions alimentàries a Catalunya. Les faltes més habituals trobades pel departament d’Agricultura van ser la indicació falsa dels productes, la defraudació en la composició del producte o la utilització de processos no permesos, com l’elaboració fraudulenta de pernil curat a partir de peces musculars.

Durant aquest exercici també es van detectar força casos de defraudació en el pes, falsificacions de productes i usurpació de signes de qualitat diferenciada. Segons el Departament, en van trobar irregularitats a pràcticament tots els sectors: carn, olis, fruita seca, formatges, farines, begudes, cacau, plats preparats…

 Una mirada més àmplia

Malgrat els múltiples exemples exposats de fraus i conductes poc ètiques en la indústria alimentària, penso que seria un error centrar-se en casos concrets o en els necessaris controls perquè no es produeixin. De fet, crec que l’agroindústria és la primera interessada en què el debat se situï en termes de controls efectius, legalitat, traçabilitats regulades… Perquè al cap i a la fi, els casos de frau, adulteració i publicitat enganyosa no deixen de ser la conseqüència visible d’una manera de funcionar de la indústria agroalimentària.

Així doncs, més enllà d’identificar i sancionar aquests casos, és important tenir una mirada més àmplia per entendre què fa que se’n produeixin tants i que no es pugui disposar d’una fabricació alimentària que tingui com a finalitat oferir aliments sans a la població.

Actualment un dels dogmes de l’agroindústria és la “necessitat” de créixer més que la competència. Així doncs, mentre l’objectiu principal sigui aquest i no la d’oferir aliments produïts de manera justa i que donin una nutrició correcta a les persones, poc es podrà avançar en aquest àmbit.

De la mateixa manera, com ja hem vist, la indústria ha incorporat com a pròpia la voluntat d’enganyar la població per vendre més. En conseqüència, en aquest mercat no guanya qui fa el millor producte sinó qui enganya millor. Ja tenim doncs, un segon element distorsionador.

En definitiva, un factor que trobem intrínsec és la persecució única i gairebé obsessiva de guanyar sempre més diners amb la venda d’aliments. A més, la concepció no és la d’estar produint uns elements bàsics per les persones com podrien ser l’habitatge o la sanitat, sinó que és la de produir simples mercaderies. Tal com resumeix Brusset, “l’únic que els interessa als industrials són els teu diners, no la teva felicitat ni la teva salut.”

Algunes conclusions

Tot plegat ens pot fer plantejar algunes conclusions o aprenentatges sobre un tema tan cabdal com l’alimentació i la indústria alimentària.

Primer de tot, que si volem evitar el risc de menjar aliments adulterats o que simplement no contenen els aliments que s’anuncien, cal apostar pels productes de proximitat i evitar els aliments més processats i amb els preus més baixos, ja que són els que més han patit la pressió per reduir-ne la qualitat i la producció justa.

En segon lloc, la infinitat de casos en què es tracta de practicar l’engany en la venda de productes alimentaris, ens pot dur a pensar en la hipòtesi del periodista I. F. Stone. Stone afirmava que tots els governs menteixen i que, per tant, el bon periodista havia de ser previngut i pensar sempre que el govern estava mentint. Potser aquesta idea podria ser adaptada al món agroindustrial i pensar que, per definició, la publicitat alimentària tracta d’enganyar sempre.

Per últim, veiem que la inèrcia i l’escala de l’agroindústria la fa incompatible amb aliments justos i saludables, produïts a petita o mitjana escala i venuts sense voluntat d’enganyar. Per tot plegat, apostar per aliments locals i de temporada sembla més una necessitat que una opció si volem contribuir a millorar el nostre benestar i el de la nostra societat.

[1] _{Això sí, demaneu-lo a la biblioteca, els comentaris a voltes masclistes i racistes del seu autor no li fan merèixer més ingressos.}