Brots verds a Les Arnaules, un mes després de l’incendi

Els presseguers i les oliveres trigaran anys a refer-se. Alguns rebrotaran, d’altres s’hauran de plantar de nou, però en tot cas serà una recuperació lenta.

Balanç de danys

La venda de verdures pot continuar el seu ritme acostumat, en ple apogeu de la temporada d’estiu, perquè el foc va afectar poc aquesta part, l’activitat d’horta. Es va cremar un hivernacle on hi havia maduixeres en cultiu hidropònic, i es va perdre tot un bancal de síndries i melons, que van cremar perquè tenien una coberta de palla que els havia de protegir. També s’ha perdut una feixa amb mongetes del ganxet, que tot just començaven a créixer.

La finca, però, és molt gran, i a més d’una gran extensió de bosc també acull altres activitats complementàries. L’incendi ha afectat un 40% de la finca, en major o menor mesura.

Les pèrdues més doloroses, explica l’Enric Casasayas, són aquelles que «no es poden reemplaçar fàcilment. L’hivernacle que s’ha cremat, si tens els diners, en dos mesos el pots tornar a tenir operatiu. En canvi, els presseguers i les oliveres trigaran anys a refer-se. Alguns rebrotaran, d’altres s’hauran de plantar de nou, però en tot cas serà una recuperació lenta.»

La valoració econòmica de les pèrdues que han patit encara s’està fent. Estan treballant amb els pèrits de la companyia asseguradora, que ja han fet una visita minuciosa a la finca. La diversitat de les activitats econòmiques que s’hi fan complica aquesta feina, així com el fet que moltes de les instal·lacions se les havien fet ells mateixos, al llarg dels anys, i, per tant, no estan documentades amb factures. «Fa 50 anys que vam comprar aquesta finca. Cada any hi hem anat fent millores. Cada any.»

Acompanyo l‘Enric en una passejada per la finca i ens va mostrant les pèrdues que han anat inventariant. Portades d’aigua per abeurar el bestiar. Equips de reg per degoteig, més de tres mil metres de tub de microaspersió, tot cremat. Un remolc de tractor, tanques, canonades de reg, un altre remolc per escampar fems, una cinta transportadora…

Han perdut també les canyes que tenien preparades pel cultiu de les mongetes del ganxet que s’han de sembrar ara a finals d’estiu. «Allà hi havia una pila en què hi havia sis mil canyes, i aquí una altra en què n’hi havia quatre mil. Tot cremat.», explica.

Dintre del que cap, també reconeixen que han estat de sort. A prop de la casa, per exemple, hi tenen dos coberts per les ovelles que mena el seu cosí. Un cobert per guardar-hi el menjar, l’altre pel bestiar. En aquest cas, pel que fa al cobert del menjar, amb palla i farratge, tot cremat. S’haurà de refer el cobert i comprar el menjar. El cobert del bestiar, en canvi, tot i estar just al costat, es va salvar, i a les ovelles no els va passar res.

La incertesa de la zona catastròfica

Les zones afectades pels incendis del Pont de Vilomara i el de les Arnaules han estat incloses en el decret que ha preparat aquesta setmana el govern de Pedro Sánchez. Què significarà per Les Arnaules aquesta declaració de zona catastròfica?

Per refer-se de les pèrdues s’estava treballant en dues vies. Per la banda de la companyia asseguradora, que havia de cobrir els danys patits per tot el que estava inclòs en la pòlissa contractada, principalment la maquinària i les instal·lacions. Per una altra banda, pel que fa les les pèrdues no cobertes per l’assegurança (els fruiters i les oliveres, així com del bosc), estan valorant si reclamen a l’empresa propietària de la torre elèctrica que va causar l’electrocució d’un ocell i va originar l’incendi.

De moment, a manca de concreció de com els pot afectar aquesta mesura, el que fa és afegir incertesa al procés de recuperació. L’Enric creu que pot dificultar el cobrament per part de l’assegurança. «Per mi serà més un problema que una solució», es lamenta.

Per què se’ls ha inclòs en aquest decret? Ni ells han demanat de ser-hi inclosos, ni ningú se’ls ha adreçat demanant la seva opinió. Segons l’Enric, que ha tingut una breu conversa telefònica amb l’alcalde de Manresa, Marc Aloy, des de l’ajuntament tampoc s’ha demanat res en aquest sentit.

Els presseguers, secs

El Bages no destaca precisament per ser terra de fruita dolça, però l’Enric parla dels seus fruiters com la «cirereta del pastís», un producte molt apreciat pels seus clients i que quan n’és temporada els permet d’arrodonir la seva oferta habitual d’hortalisses.

A la finca tenen alguna pomera, uns quants cirerers, i sobretot, presseguers. El seu cultiu ocupa les feixes que queden a mitja alçada, entre la part baixa de la finca on tenen l’horta i la part alta on hi ha la casa.

Aquestes feixes de fruiters han quedat completament afectades pel foc, i la pèrdua dels arbres és pràcticament total. Resseguim amb l’Enric aquesta zona, i podem observar que els arbres no estan cremats, però estan completament secs. És a dir, les flames no hi van arribar, a la majoria d’arbres, així i tot a conseqüència del foc estan tots secs, afectats per les altes temperatures a què es va arribar. La instal·lació de rec per degoteig també està tota malmesa.

«Els presseguers els hauré de replantar. cinc-cents presseguers. Cada any en plantàvem. El primer any sí que en vam plantar cent o cent-cinquanta, i després n’anàvem plantant, triant els que més ens agradaven. N’hi ha uns de varietats velles que ja teníem nosaltres, de fa cinquanta anys, també unes varietats que tenia el Vicenç de Vallhonesta, uns préssecs molt bons, blancs, primerencs. Això no sé si ho trobaré, ara.»

«El préssec que collíem nosaltres aquí és completament diferent del que hi ha a les tendes. Per això el veníem. Perquè ens els prenien dels dits. A Lleida no poden collir el préssec madur, al punt, com el podem collir nosaltres aquí». Per poder oferir un préssec en el seu punt òptim, afegeix, s’ha de collir madur i fer-lo arribar al client amb el mínim de temps possible.

«Ja tinc seixanta-nou anys. Quantes olives colliré, jo, d’aquí?»

Les oliveres ja rebroten

Encara més que els presseguers, la pèrdua més sentimental, per l’Enric, són sens dubte les oliveres. Confessa que «encara no he pujat a veure-les, no m’hi he vist amb cor».

Es tracta d’unes oliveres antigues, que ja eren a la finca quan la família la va comprar, ara fa cinquanta anys, plantades pels marges de les feixes més costerudes. Aleshores no hi van donar gens d’importància, van quedar oblidades, i de mica a mica van anar quedant engolides pel bosc de pi blanc.

Els darrers anys, però, havien començat un procés de recuperació. A poc a poc, en els mesos d’hivern en què la feina d’horta és en el punt més baix, treien hores per anar rescatant aquestes oliveres oblidades, de les varietats autòctones vera, corbella i verdal manresana. Any rere any, n’havien arribat a recuperar unes cinc-centes, i n’hi havia moltes més encara entre els pins, algunes amb una bona soca.

Passejant entre aquestes feixes, que queden a la part més alta de la finca, es pot observar fàcilment que han quedat més afectades encara que els presseguers. Es poden veure moltes oliveres amb les fulles completament seques, com hem vist abans amb els presseguers, és a dir, que més cremades estan completament seques, per la calor. Però en el cas de les oliveres sí que es veuen moltes soques cremades, per la base.

La bona notícia: moltes estan ja rebrotant, per baix. Uns petits brots, a hores d’ara. Però molt esperançadors.

«Les oliveres brotaran. Més amunt, o més avall, acabaran brotant. Però jo tinc seixanta-nou anys. Quantes olives colliré, jo, d’aquí?», es pregunta l’Enric. Fa dos anys van poder fer més de mil litres d’oli, de la varietat verdal manresana. D’aquí a uns anys els tornaran a fer, segur. La qüestió és quant de temps haurà de passar.

La societat ens hauria de pagar, per fer aquesta feina que fem, de gestionar el territori.

Més fort que un roure

Finalment, seguint el recorregut per la finca, l’Enric ens porta fins al bosc. Pel que fa a la superfície és la part que presenta més extensió afectada, no és per res que estem parlant d’un incendi forestal. Pel que fa a l’activitat econòmica de Les Arnaules, en canvi, la part de bosc cremat té una importància menor.

Així i tot, també comporta una feina que cal fer, a partir d’ara, amb els costos associats. Caldrà netejar la zona, retirar tots els arbres morts. Per fer-ho, ja estan en contacte amb el Boscat, que és la Federació Catalana d’Associacions de Propietaris Forestals, que fa una molt bona feina d’assessorament i suport per la gestió i l’aprofitament forestal.

Amb l’Enric ens anem endinsant en la zona del bosc. Aquí i allà, ens va assenyalant les moltes oliveres disperses, les que tenia pendents per anar recuperant. Totes socarrimades, ara.

Arribem a un gran roure, el més gran de la finca, un arbre especial per la família. L’Enric explica que hi venen sovint, s’hi troben bé, a la seva ombra. Un arbre digne de ser declarat com a «monumental». Amb dues grans soques principals que estan cremades per la base. Però la capçada, la gran capçada, es veu relativament indemne. Les fulles seques, torrades, però no cremades. En una de les branques, a mitja alçada, es veu un esperançador primer rebrot.

«El roure el salvarem», respira alleujat l’Enric.

«Més fort que un roure», segurament ho podríem dir de l’Enric Casasayas i per extensió de tota la seva família, d’aquest equip de Les Arnaules que es dedica a una cosa tan bàsica com és preparar el menjar per als seus conciutadans, cultivant l’horta primer i després fent-lo arribar directament al client als mercats o a la seva botiga.

I encara més, que fan. Tenint cura del seu tros de terra, ajuden a mantenir un territori, un paisatge, que com bé s’ha vist aquest estiu, amb aquests incendis forestals arreu, és ara més fràgil que mai. «Jo ja era radical, però encara me n’he tornat a més. La societat ens hauria de pagar, per fer aquesta feina que fem, de gestionar el territori. Si nosaltres ho deixem estar, algú altre haurà de venir, no? Què en trec, jo del bosc? Res. Només en patim les conseqüències. La fauna, que després ve a menjar els nostres conreus. Senglars, cabirols, conills.»

Que l’Enric Casasayas i la seva família són més forts que un roure, que estan fets d’una altra pasta, ja en teníem prou constància. La seva feina diària, al llarg de tots aquests anys, n’és una mostra evident, per a qui la vulgui veure. Quan la tendència ha estat durant dècades l’abandonament de les terres, i el menyspreu per part de la societat de l’ofici de pagès, ells han estat resistint. Treballant cada dia, mantenint la dignitat de fer una feina que mai agrairem prou.

Aquest 2022 el recordaran sempre, a cal Casasayas. La meteorologia sempre els fa patir, però aquest any ha estat un no parar: glaçades tardanes que van fer perdre tota la collita de fruita, onades de calor al mes de maig que els va estroncar la temporada de faves i pèsols, al mes de maig, una calorada i una sequera persistent. Per reblar el clau, aquest incendi del mes de juliol suposa un fort cop econòmic, i encara més una sotragada sentimental, anímica. I malgrat tot, passat un mes, aquí els tenim, amb el cap ben alt, treballant amb un ample somriure, com sempre, i pensant nous projectes, noves activitats per donar vida a les feixes que se’ls acaben de cremar.