En format de #Quaderndeviatge parlem de proximitat i de contrastos vitals, de conflictes i contradiccions, d’un món regirat i de la necessitat de posar-nos a la pell de l’altre per tal d’entendre que qualsevol conflicte (a dins i a fora) demana Pau i no més guerra.

Veus

20/09/2017

Quadern de viatge: entrevista amb Jordi Armadans

Marina Ubach i Fuentes

Periodista

#Món

Fotografia i art: Júlia Torres Ubach

Jordi Armadans és politòleg, periodista i director de FundiPau

A Barcelona, una tarda d’estiu. Vull parlar amb el Jordi de proximitat i de contrastos vitals, de conflictes i contradiccions i d’un món regirat: de globalitzacions egoistes, de refugiats que esperen, de governs que venen armament, d’impotència i vergonya, i també de la guerra de fora i la guerra de cadascú. I el Jordi, que domina el discurs, el llenguatge i l’ordre, posa pau i paciència en aquesta llarga i, a parer meu, intensa conversa, denunciant el que estem vivint amb arguments clars i contundents, i alhora positius, i solidaris. Subratllant l’esperança i l’esforç diari de les persones que treballen pels canvis i per un món millor, també des de casa. Inventem un viatge com a concepte que parla d’ell, de la seva experiència personal i també de la necessitat de posar-nos a la pell de l’altre. I així, mentre caminem, entenem que qualsevol conflicte (a dins i a fora) demana pau i no més guerra. Ampliem l’entrevista després dels atemptats a Barcelona i Cambrils, rellegint-la i actualitzant-la.

La pau és fràgil i cal treballar molt i molt per fer-la més sòlida.

0.PRÒLEG

Jordi Armadans: Els recents atemptats a La Rambla de Barcelona i a Cambrils han provocat molt dolor que s’ha afrontat (tot i el confrontament polític) amb desig de pau, convivència i solidaritat entre les persones, ho veus així? I una conseqüència molt important de la tragèdia d’aquest estiu: sembla que s’ha obert, per fi, el debat en l’opinió pública d’allò que denuncieu, des de fa temps, entitats com la vostra sobre la venda d’armament de governs com el d’Espanya.
Sí, ha estat una notícia terrible. Malauradament, hem vist moltes ciutats afectades per la violència absurda i criminal. Però veure la teva ciutat patint-ho sempre impacta més emocionalment. Personalment, a més, assabentar-me’n fora de la ciutat, ho va fer encara més dur.

En tot cas, una mostra clara que la pau és fràgil i cal treballar molt i molt per fer-la més sòlida.

I no sé si la “mani” era el lloc adequat, però és clar que més enllà de condemnar la violència, la millor manera de treballar per la pau és canviar les polítiques que generen condicions d’injustícia, violència i intolerància. Les accions terroristes, evidentment, són responsabilitat única i exclusiva de les persones i grups que planifiquen i cometen aquests actes bàrbars.

Però el terrorisme neix i es desenvolupa en un context social, econòmic i polític i, sobre aquest context sí que podem incidir-hi en clau de prevenció, justícia, drets humans i construcció de pau.

EL VIATGE. L’INICI DEL CAMÍ

Jordi, què hi trobem a la teva motxilla? Quins són els teus orígens? Hi ha algun aspecte familiar que creguis que ha estat una gran influència en el camí personal que has anat trenant?

Jordi Armadans: Avui la meva família seria relativament normal però en el seu moment era avançada en l’època perquè els meus pares eren vegetarians i naturistes, i això era bastant poc comú, la veritat. Segur que és un element que m’ha influït a veure la vida una mica amb més perspectives. Va ser un aprenentatge interessant, no vol dir que ho hagi reproduït tot però segur que em va permetre obrir altres perspectives. I és curiós perquè persones del meu entorn -moviments socials, ONG’s o en un terreny més polític- de vegades s’han hagut de desmarcar de la família. En el meu cas tot era molt més coherent. L’experiència familiar em va acompanyar i em va obrir a aspectes que després jo vaig desenvolupar pel meu cantó, però que està clar que hi són, sí.

El teu pare, a més, fou un humanista català reconegut, promotor de l’esperanto i divulgador de les idees de Jiddu Krishnamurti, important escriptor i pensador de l’Índia.

Jordi Armadans: No vaig ser conscient d’aquesta vessant. El meu pare feia moltes coses i jo era el més petit de la família. I quan ja sóc més gran, el meu pare encara no està retirat -perquè fins als 80 va estar molt actiu- però potser ja no ho vivia tant tot això. El meu pare era esperantista, l’interessava bastant el fenomen religiós en general, sense ser creient de cap confessió. Era una persona curiosa. I els meus pares, això està clar, no van adoctrinar-nos mai en res.

És molt important fer una feina en la qual pots mirar de canviar les coses, encara que hi hagi precarietats en molts sentits.

MAPES, ITINERARI I RECORREGUT

Parlem de la teva pròpia experiència, com s’inicia el teu recorregut personal?

Jordi Armadans: A banda del tema familiar, que és un trajecte important i un valor que m’ha acompanyat, podria parlar de l’àmbit educatiu: els pares em van portar a l’escola Reina Elisenda del barri de Gràcia de Barcelona. Era l’època del franquisme, per tant, hi havia un sistema públic on l’educació era el que era. L’escola tenia professors amb empenta, renovació pedagògica, era una escola catalanista on la cultura i la participació es vivien; per exemple, fèiem assemblees i en aquella època tot això no era gaire habitual. Tinc un record bonic de l’escola, pel que fa a relació, coneixement, obertura, com per les activitats que es feien amb la família i en els altres entorns de l’escola. Va ser una experiència interessant que m’ha ajudat, segur, a formar-me com a persona. I després vaig estudiar periodisme i vaig estudiar polítiques, vaig aprendre i m’ho vaig passar molt bé. Ja prèviament o paral·lelament havia començat a col·laborar en l’associacionisme, sobretot vaig estar molt actiu amb el tema de l’objecció de consciència.

Em vaig declarar objector als 17 anys i a partir d’aquí vaig començar a implicar-me.

En aquella època hi havia la llei però certament no estava molt desenvolupada. Et podies declarar objector, tenies el dret però no sabíem què passaria, hi havia certa incertesa.

Ho vaig tenir molt clar, va ser una de les decisions que recordo amb més contundència i convicció

Fins i tot la meva família -que era molt maca i molt oberta- va patir una mica, però jo vaig tirar endavant. A l’escola de secundària ningú ho va entendre. Vaig tenir una certa sensació de “rara avis” però després vaig anar trobant la meva gent i cap problema.

Família, escola, formació universitària, militància… i sobre la feina/professió fins a arribar a FundiPau?

Jordi Armadans: Vaig fer tasques de premsa com a periodista poc temps, després vaig treballar en una campanya de control d’armes a Intermón Oxfam, va ser una experiència molt interessant, jo ja era voluntari col·laborador de la Fundació per la Pau i altres coses, bastantes, i després es va obrir una convocatòria a FundiPau, on jo em vaig presentar i des de llavors estic allà.

I des de llavors vol dir 20 anys, i et segueix motivant…

Jordi Armadans: És una feina vocacional, això està clar. I com que és una vocació que es manifesta des dels 13 anys com a mínim, puc dir que si no treballés amb tot això hi hauria coses que les continuaria fent: preocupar-me pels conflictes i per la seguretat o pel desarmament, això crec que tota la vida ho faré, encara que treballi de jardiner o estigui jubilat. Per a mi és molt important fer una feina en la qual pots mirar de canviar les coses, encara que hi hagi precarietats en molts sentits.

Per a mi és molt gratificant saber que estàs fent alguna cosa que pot ajudar a canviar la realitat.

Jordi Armadans fa més de politòleg que de periodista a FundiPau?

Jordi Armadans: Som una entitat amb una estructura no molt gran i per tant fem una mica tots els papers. Sí, la part de politòleg m’ajuda pel que fa a organització i a planificació estratègica, i la part de periodista m’ajuda molt en temes de comunicació, amb temes d’impacte… Tot i ser petit comptem amb un equip de primera, tant humanament com professionalment. Penso que la formació és molt important (jo la valoro moltíssim) però al final també crec que amb moltes coses de feina cal sobretot inquietud i sentit comú. Una persona sense formació tècnica si és inquieta intel·lectualment i té motivació, al final pot arribar a les mateixes conclusions que molta gent que hagi passat per la formació acadèmica, tot i que òbviament és importantíssima, val molt la pena i jo crec que m’ha ajudat molt.

Conflictes, contradiccions, pau i guerra al món. La nostra guerra i la de fora. FundiPau, refugiats, armament, governs, conflictes internacionals, globalització i també conflictes a casa nostra, falta de valors, tristeses i sobretot esperances.

QUADERN DE VIATGE de Jordi Armadans (d’un pacifista).

Què aprens de la teva feina? Potser posar-te a la pell de l’altre? És així com hauríem de resoldre els conflictes a tots nivells?

Jordi Armadans: Jo crec que l’empatia, dit tècnicament, o posar-se a la pell de l’altre és una mirada i una actitud imprescindible per viure en convivència i en comunitat, això d’entrada, però parlant dels problemes socials i dels conflictes polítics, penso que és cabdal. En un món més endreçat hauria de ser obvi, per què no es practica més l’empatia?

Crec que és del tot necessària en la nostra societat.

La meva feina m’ha ajudat a posar-me a la pell de l’altre però també tinc molt clar que és una actitud, és a dir, una persona que treballi del que sigui si té aquesta predisposició, ho aplicarà igualment. Quan parlo amb gent implicada en conflictes veig les visions diferents que poden arribar a tenir de cada situació. I he après que si una persona et diu això, una altra et diu allò i una de més enllà et diu allò altre, d’entrada has d’escoltar-les a totes. Això no vol dir que totes tres persones tinguin raó però si parlen des de l’honestedat, estan explicant sentiments i visions que, com a mínim, els has de tenir presents. I en qualsevol conflicte mai hi ha una visió o punt de vista únic. Segurament tots aprendríem molt si això ho tinguéssim més en compte.

Però no ho tenim mai, o gairebé mai, present…

No, salta a la vista (i riu).

Hauria de ser obvi però no ho és, i sembla que el món el mogui l’individualisme, el no escoltar als altres: és l’ego i el “tot ho vull per a mi”. Com resolem aquest conflicte? Com podem fer el gir?

Jordi Armadans: Podem fer coses per canviar tot això i que impliquen canviar l’economia, canviar el sistema polític i participar col·lectivament. Fer coses amb els altres per canviar estructures polítiques és molt difícil.

Però podem començar per l’empatia. Qualsevol persona pot practicar-la en el seu dia a dia. No depèn de res més, encara que no tingui internet, que el món sigui un desastre, que la política funcioni fatal… sempre es pot posar en pràctica. En una escola, en una feina, en una família, amb uns amics… I sempre pots tenir la temptació de ser absolutament despectiu cap a les necessitats de l’altre o fer al revés, mirar d’entendre-les des del seu punt de vista. Per tant, no cal res més, només esforçar-nos una mica més.

Valors dominants

No es pot dir que tots els valors dominants són “dolents”. Però, evidentment, els valors de cultura de la violència, de consum, de cultura insolidària hi són. Tot el que passa amb el tema dels refugiats es veu claríssim, no? Gent centrada i gent preparada —no gent que està a l’extrema dreta—, gent teòricament més o menys civilitzada diuen unes coses de vegades inconcebibles. És cert que hi ha una sèrie de valors dominants que evidentment no afavoreixen. Això demana treball personal i treball col·lectiu.

No podem restar passius davant de la insolidaritat. Davant d’una atonia generalitzada hem de lluitar pels valors que, teòricament en els països democràtics, són vigents.

Lluitar perquè siguin pràctics i no només teòrics. Si hi ha una Declaració Universal dels Drets Humans que molts estats signen, doncs ens la llegim i denunciem les coses que no s’estan fent bé. I no podem dir que la declaració que tenim és molt bonica, però la política la fem tan merdosa com sigui possible i ens importa un rave el sofriment de la resta del planeta.

Perquè això, a banda que és un patiment per a molta gent, genera problemes per a nosaltres l’endemà. Perquè si el món està fet una piltrafa nosaltres en pagarem les conseqüències també.

No és possible quedar-se al marge dels problemes que hi ha en aquest planeta.

Com es pot mantenir aquesta visió de denúncia i positivitat permanent?

Jordi Armadans: Hi ha molts elements per llençar la tovallola, elements per a desesperar-se… sí que em diuen que sóc positiu, potser sí… jo el que crec és que podem fer una llista de coses molt negatives que han pogut passar avui, aquesta setmana o aquest mes però també podem fer una llista -potser més petita- de coses molt positives i que en general no se’n parla tant. I ja només per equilibrar, penso que hem de posar l’accent en allò que és positiu. Per exemple, en el meu àmbit, quan aconseguim un acord en el desarmament podríem dir -ostres, no és exactament el que volíem… però coi, reconeguem que ha costat molt aconseguir això, ha representat un esforç titànic arribar fins aquí, per tant valorem positivament aquest acord aconseguit. Sempre som a temps a denunciar allò que no funciona, jo ho denuncio cada dia. Valorar les coses bones està bé per compensar el pessimisme i també per animar-nos.

Sempre ho dic, si militem en canviar les coses i sempre diem que tot és un desastre i mai canvia res, el missatge que projectem és el contrari. Ser positiu és ser just, i és necessari. I s’ha de ser fidel a la veritat: hi ha coses que funcionen bé i s’han de destacar.

Feu una lluita cada dia en pau, però!

Jordi Armadans: Sí, no deixem de lluitar contra les coses que no ens agraden, no ens deixem res ni ens oblidem de res, però dins el discurs rescatem el que funciona.

Sobre la positivitat: quan ajudes a algú, t’ajudes a tu. La felicitat arriba quan tu intentes que l’altre pateixi una mica menys, estaries d’acord? Seria aquest el motor que impulsa FundiPau per fer aquesta lluita en pau?

Jordi Armadans: Sí, i abans d’això hi hauria un altre element que aniria molt relacionat. La gent que diu: -jo em preocupo només per les meves coses, no m’importa el que passi fora, no és el meu problema… realment és possible ser feliç amb aquesta conjuntura? Anar-te’n de vacances a un país on veus condicions de pobresa extremes? És possible ser feliç i gaudir del viatge quan aquell sofriment no t’importa gens? A mi em sembla molt difícil creure que tapant-te els ulls a la realitat puguis realment abstreure’t del patiment que hi ha en aquest planeta. Cada dia te n’assabentes de coses que et fan encendre i et fan bullir, penso que és difícil pensar que es pot ser feliç desconnectant de tot, però a la vegada crec que quan una persona fa una cosa que creu que és positiva i necessària té una satisfacció.

Si tu veus que hi ha moltes coses que no funcionen i no fas res per evitar-ho al final, com que ets conscient que hi són, això t’ha de desequilibrar una mica. Si no t’afecta saber que hi ha centenars de milions de persones que viuen en extrema pobresa, o gent que es podreix per tortures en les presons, o dones que són violades o vexades sistemàticament… si dius -Això no va amb mi, t’equivoques! Home, clar que va amb tu perquè inevitablement això t’acaba arribant, per tant… convertir-se en agent mobilitzador penso que és gratificant.

Aquest ideari té a veure sobretot amb l’educació rebuda?

Jordi Armadans: En general ens costa molt canviar els nostres paràmetres vitals. Si un ha heretat un paràmetre vital insolidari i egoista, segurament d’entrada no farà gaires esforços per canviar aquesta comoditat. En tot cas, aquest món cada cop és més petit i la idea que “si no ens salvem tots, no se salva ningú” comença a ser bastant evident. Pel que hem d’entendre que hem de ser solidaris i ens hem de preocupar per la col·lectivitat.

Hi ha moltes persones que activen aquesta sensibilitat solidària per diferents raons. Per coneixences, per contactes. A partir d’aquí els hi creix un cuc que ja els hi és difícil de treure’s, oi? Ho hem pogut veure en molts moments.

Per exemple, la crisi de refugiats és un exemple de tot això. Els refugiats fa anys que existeixen, però hi ha moltes persones que han descobert el drama dels refugiats arran de la crisi a Europa de 2015-2016. Això és una gran porta perquè moltes persones s’activin i vegin que hi ha moltes situacions d’injustícia. Per això també és important que les entitats i els moviments socials pensem no només en els activistes convençuts, sinó també en la gent que no està en el nostre entorn.

Arribar a la gent que no està connectada

A FundiPau puc dir que això és un esforç fundacional clar. Això no vol dir que ho aconseguim sempre. Però sí que creiem que el més important és apropar-nos a la gent que de forma natural no vindrà a activitats o no comprarà llibres. Per exemple, la campanya contra les mines de la qual ara al setembre celebrem el 20è aniversari de la consecució del tractat, va ser un exemple d’això. Va ser una campanya que vam començar unes entitats molt esforçades. Hi havia la Lady Di donant suport, també altra gent de la faràndula. Van aconseguir que el missatge arribés a persones que estaven molt allunyades de les ONG’s.

I això és el que s’ha de fer: intentar arribar a la gent que no està connectada, que no està mobilitzada, que no està activada però que té sensibilitat humana i que, per tant, a partir d’unes certes reflexions i unes certes realitats poden activar-se.

En aquest món hi ha molta informació però tot està desconnectat. Tot són punts erràtics i si els connectem i els posem en un discurs comú llavors allò pren una altra dimensió.

Corresponsables

Penso que també hem de reivindicar la responsabilitat. El planeta no està com està, els conflictes armats que hi ha, la vulneració dels drets humans no hi són perquè sí. Hi són perquè el món és com és. Perquè l’hem fet com és i per tant d’alguna manera en som corresponsables.

No és només el fet de pensar que cal solidaritzar-nos amb els refugiats perquè ho estan passant molt malament, Sinó d’entendre que fugen d’un país en guerra al qual potser nosaltres els hi hem venut armes. Potser fugen d’un dictador el qual nosaltres li hem donat suport… És un resultat de la situació que nosaltres conscientment o inconscientment, directament o indirectament, hem ajudat a crear.

Per solidaritat i per egoisme pràctic

Jordi Armadans: Certament el món s’ha fet petit i hi ha dos o tres factors que han afavorit això. La crisi mediambiental és un element claríssim. És a dir, fa 100 anys podies, entre cometes, optar per contaminar, si és que tenies consciència de contaminació, i també et podies desentendre d’això.

Però ara no. Ara sabem que si exhaurim els aqüífers, tindrem problemes. Si contaminem, tindrem problemes… En el fons totes les incidències que fem en aquest planeta ens acaben retornant negativament en termes de salut pública, de medi ambient…

La globalització ha fet que tot estigui més interconnectat i sigui més immediat. Per tant, si a la Xina fan això o als Estats Units fan allò, probablement hi haurà un impacte, amb la qual cosa el que passi allà t’acabarà afectant. Per tant, una persona egoista intel·ligent avui dia ha de ser una mica solidària. O com a mínim, ha de contemplar el planeta i la humanitat completament.

Una torre d’Ivori a Europa

Aquest punt de vista egoista em serveix per quan em diuen: “tot el que dius està molt bé però hi ha gent molt egoista”. Però és que la gent egoista, si és racionalment egoista i intel·ligentment egoista, avui dia s’ha de preocupar pel que passa al seu entorn. Pensar que l’extrema dreta europea fa aquest discurs insolidari absolut amb els refugiats i els immigrants, pensar que és possible —a banda que sigui lletgíssim i fastigosament ètic— fer una torre d’Ivori a Europa en el qual el món es fot de gana…

Pensar que al món hi ha conflictes i vulneració dels drets humans i que no ens passarà res a nosaltres, és ridícul, no és que sigui egoista, és ridícul.

Llavors la mínima intel·ligència et demana: si hi ha un món que està fet una “piltrafa”, intenta’l arreglar perquè no t’esquitxi. Això seria la posició solidària-egoista una mica sensata. L’altra visió avui en dia ja no se sosté.

De fet som tan egoistes que comencem a parlar dels refugiats quan arriben a Europa.

Jordi Armadans: Sí i encara és més gros, amb el tema de Síria, nosaltres com a entitat (crec que som un indicador fiable) ho percebem molt. Fa dos anys que es parla de la crisi dels refugiats, tot i que ja fa sis anys i mig que Síria es troba en una situació terrorífica. En els primers quatre anys de conflicte mai ningú ens va demanar res sobre Síria, mai ningú. A vegades tenim una mirada tan curta que no arriba ni a la cantonada, com qui diu.

Hem d’espavilar una mica. Hi ha motius per engegar-ho tot a rodar però segurament les coses anirien a pitjor. Per tant, millor indignar-se i fer alguna cosa.

Recorda’ns tot el que ha passat des de fa més d’un any amb els refugiats.

Jordi Armadans: Europa va decidir ara fa un any un programa de reubicació d’assentament, és a dir, els refugiats que estan a Grècia s’havien de redistribuir als estats europeus. Això era reubicar 160.000 persones entre tots els estats europeus. Quan a Europa es fan discursos insolidaris amb els refugiats i es diu que no podem absorbir tot això s’obliden que entre els 10 primers països que acullen refugiats no n’hi ha cap d’europeu.

Algú a Europa es pensa que fem un gran esforç i sacrifici i això és una “pamplina” absoluta. Només Turquia acull 3 milions de refugiats, Jordània també moltíssims, el Líban és el país que, proporcionalment per la població, més refugiats acull.

(Aquest sí que és un país desbordat i malgrat tot els acullen i això que té moltes precarietats i dificultats).

Per tant el discurs que a Europa ens estan envaint, que no hi caben… això és absolutament ridícul.

Una dimissió de responsabilitat

Però el més fort és que 140.000 és una xifra petitíssima dels 20 milions de refugiats que hi ha al planeta, a banda dels desplaçats, que també són molts. Els estats europeus no han assumit això, no arriba ni al 10 per cent el que han acabat acollint. El cas espanyol és insultant perquè dels 17.000 compromesos amb la UE se n’han acollit 2.000. És una dimissió de responsabilitat absoluta i això és molt lamentable, i l’actitud governamental és patètica. Però cal recordar que els governs democràtics fan allò que la seva ciutadania vol, per tant si els ciutadans no hi estan d’acord és que no s’expressen prou bé o vol dir que en el fons a la gent ja li està bé.

Hi ha actualment 40 conflictes armats al món?

Jordi Armadans: Entre 40 i 50, en els darrers anys s’han quasi duplicat, el que vol dir que hi ha major conflictivitat armada i també per això els refugiats creixen. Hi ha més escenaris de guerra i de violència armada i per tant més gent que ha fugit d’aquests escenaris, lògicament. Estem en un món molt més convuls que fa 10 anys (també s’ha de dir que menys convuls que fa un segle) i és preocupant. Hi ha situacions de conflicte que es generen amb violència armada perquè hi ha cultura de violència, perquè hi ha armes accessibles, perquè hi ha poc interès de la comunitat internacional per prevenir aquests conflictes… tot un seguit de factors i interessos econòmics, però també hi ha una deixadesa, també hi ha el fet de dir “aquesta part del planeta m’és igual”. Al final, llocs on els quals la comunitat internacional es preocupi no n’hi ha tants. A la resta de llocs on no hi ha interessos objectius doncs s’acaba deixant, diguéssim.

Sempre és la mateixa idea, la de “jo vull salvar-me”. Ells vénen amb unes condicions molt precàries i aquí es pensa en què em passarà a mi…

Jordi Armadans: Nosaltres tenim moltes precarietats però globalment mirant el món som uns privilegiats, està clar. És cert que hi ha aquesta por de perdre el que tenim, no? Però aquí hi ha segurament dues coses a dir. La primera és que els nostres avis també van fugir d’una guerra, i els que van fugir van agrair que algú els acollís. I nosaltres, si haguéssim de fugir, també agrairíem molt que algú ens acollís. El sirià que fuig d’Homs és com nosaltres si Barcelona fos assetjada. I un segon element: com que acabem patint les conseqüències d’això, millor que ens activem. La solidaritat no és només acollir els refugiats sinó canviar aquesta situació perquè la gent no se’n va de casa seva perquè vol, la gent se’n va a desgrat i deixa la seva feina, la seva família, les seves amistats. Per tant, evitar que això passi ajudaria a evitar el patiment i a impedir que hi hagi refugiats i desplaçaments forçats.

L’alternativa per viure en pau. Regirar-ho tot: proximitat, cooperativisme, Km0, veïnatge…

CARRETERES SECUNDÀRIES

Jordi Armadans: què podem fer nosaltres per canviar els esquemes apresos de la globalització?

Hi ha una manera que a mi em serveix molt per organitzar-ho, que no vull dir que sigui l’òptima que és pensar des de nosaltres cap al món mundial.

Si anem a la part o fase més general, al món mundial, podem organitzar-nos en entitats, en campanyes, en plataformes, fent activitats, exigint que les coses siguin diferents, difonent informacions interessants a internet… és a dir, tot el que sigui intentar activar la consciència i generar canvis.

Tot el que s’ha aconseguit en temes de pau, de drets humans o de justícia és perquè hi ha hagut campanyes i gent implicada… Per tant, això ens ha d’activar. Hi ha moltes coses per fer. Després hi ha un pas una mica més cap a nosaltres: vivim en societat, i més enllà de la dimensió política i social de la cosa, tots tenim feines, escoles, famílies o entorns en els quals podem incidir contrarestant amb equilibri, equanimitat, amb diàleg, amb bon rotllo però amb contundència, algunes visions errònies de la realitat. No es poden deixar passar mentides flagrants del tipus: -no és el meu problema els refugiats. Sí que és el teu problema perquè el teu país està implicat en aquesta situació econòmica i per tant tu també tens responsabilitat. Tu votes aquest govern, permets que hi sigui aquest govern, per tant d’aquesta manera ets responsable d’aquesta situació…

Responsable però no culpable…

Ningú s’ha de sentir culpable però ningú ha d’ignorar la realitat. El premi Nobel de la Pau, Liu Xiaobo, va morir després de molts anys a la presó, la dona amb arrest domiciliari… i la majoria de països que tenen tractes comercials amb la Xina van callar perquè es prioritza l’interès econòmic.

I en la fase més propera, nosaltres com a persones, encara que passem del món i de la societat, ens relacionem amb un veí, amb un familiar, amics… i en aquests moments de relació podem tenir canals de diàleg, de cooperació. Per tant, fins i tot amb la cosa més micro podem practicar una opció de pau, de diàleg, de drets humans o una acció contrària. I això no passa per res més que per l’opció de fer-ho o no.

I sobre el producte de proximitat?

Sí, sí, tu amb el teu consum has de ser conscient també. Si tens els diners en un banc que especula, que inverteix en producció armamentística n’has de ser conscient, si tu tens els diners en un fons que juga a borsa i els gestors d’aquest fons juguen amb els plans de pensions de molts països has de ser conscient que estàs complicant el futur de molta gent gran. Hi ha moltes coses que t’has de plantejar. I quan vas a comprar al mercat o al supermercat, quan compres determinats productes, el comerç just, la banca ètica… tot això són decisions aparentment personals però que tenen una càrrega important: no és el mateix tenir els diners al BBVA que tenir-los a Triodos, no és el mateix comprar a una gran superfície comercial que està allunyada, que has d’anar-hi en cotxe… que comprar en una botiga de barri. Tot això són decisions que tenen més dimensió política i econòmica del que semblen. I per tant, un també se les pot plantejar.

A l’arribada, preguntes i respostes més breus. I per tancar, lectures + músiques + altres intervencions…

FI DEL VIATGE/ ARRIBADA

Com trobar l’equilibri per no caure en un “bonisme” o un cinisme extrem?

Has de tenir en compte molts factors i situar-te en un punt d’equilibri just perquè no acabis en una visió molt tancada o molt desanimada o molt allunyada de la realitat. No és fàcil, és un aprenentatge de vida.

Com resolem un conflicte quotidià?

De vegades creiem que hi ha conflicte en aspectes que es poden organitzar millor. Hi ha una condició: que les persones expressem amb sinceritat el que necessitem, el que volem i el que desitgem. I això no és fàcil. Hi ha gent que és molt sacrificada i que sempre passa per sobre les seves necessitats, i això no s’ha de fer.

Discrepar també és raonable

I inevitable. Discrepar vol dir moltes coses: que acceptes que l’altre té una visió però tu tens la teva, que això pot entrar en contradicció, que manifestes el teu punt de vista, segurament vol dir també que has après a no decebre l’altre per expressar el que tu creus que és important. Hi ha persones que per no entrar en conflicte no diuen allò que pensen. I això és fatal perquè en el fons, el conflicte l’acabaràs generant igual però incrementat perquè la persona que calla, que s’aguanta… arriba un punt que explota.

El malestar s’ha de vincular

De forma organitzada, civilitzada, digna, però està clar que ha de sortir i ha d’aflorar. Quan l’ordre està basat en la repressió de les emocions i dels sentiments personals això és un desastre. Aparentment pot funcionar però és d’una solidesa lamentable. L’emoció s’ha de treure, segurament aquest és un dels aprenentatges personals, psicològics, socials… aprendre a manifestar el que tu creus, el que tu sents, els que tu necessites sense passar per sobre de l’altre però sense que passin per sobre teu.

Respecte cap a l’altre i cap a tu. Posar-se a la pell de l’altre, ja en parlàvem, tot va en la mateixa direcció: estimar de moltes formes o no sentir-se estimat (aquí l’amor es converteix en ràbia, odi…).

Des de la psicologia però també des de l’educació per la pau sempre s’ha dit: al final una persona molt violenta, molt agressiva és una persona que té una frustració dins impressionant, que té una manca d’autoestima brutal, que té l’orgull ferit… està reclamant amor. La no-violència arriba al seu gran màxim nivell de lucidesa, no d’innocència sinó de lucidesa, quan diu que quan veus una persona molt agressiva i molt violenta que esclafa molt als altres (evidentment has d’evitar que això passi i has de protegir a la gent que pugui estar afectada per aquesta agressivitat), has de ser molt conscient que aquesta persona és la víctima més gran perquè està tan malament que és una desferra i l’únic que projecta cap enfora és dolor i patiment, no? No sap projectar estima, i això és un drama, sobretot per ell.

I si aprofundeixes veus quina infància ha tingut, d’on ve, i segur que no ha tingut eines per gestionar els problemes.

O valors nocius com el fet d’aparentar, ser dur… també hi ha molts homes que la cultura del patriarcat els ha fet semblar durs però estan enfonsats per dins, tot i que no ho volen acceptar. I al final també hi ha un abisme entre el robot exterior i la fragilitat extrema interna.

Llavors tot és un patiment intern i extern.

Totalment, tot passa per no escoltar-nos i no escoltar a l’altre.

Quantes vegades has plorat d’impotència?

No gaires, he plorat més per dolor, és a dir per la pèrdua d’algú que t’estimes molt que no pas per impotència, que genera ràbia però al final hi ha algun camí per avançar: petit, precari, polsós…

Mai perds l’esperança?

Moltes vegades la perdo però sé que és tan evident que aquest món pot ser diferent, una mica encara que sigui, que llavors això, encara que estem molt lluny de canviar-ho tot, algunes coses es poden canviar segur. Per tant, fem-ho.

Amb Jordi Armadans acabem el viatge. Creus per cert que el viatge és el millor aprenentatge per veure el món real?

A mi m’agrada molt viatjar i conèixer, però també de vegades crec que ho mitifiquem massa. També algú que no ha sortit de la comarca pot tenir experiències molt maques i interessants, pot conèixer l’entorn i el medi… Al final, el que passa en un viatge és obrir la visió i coneixe’s a un mateix, i això també ho pots fer en dos quilòmetres quadrats. Però a mi m’agrada molt, ho continuaré fent mentre pugui.

Preguntes i respostes, i ja acabem

BIBLIOTECA VIRTUAL DEL JORDI

Com que em costa molt triar llibres (n’hi ha molts que valen la pena!) en trio tres de “fundacionals”, d’aquells que, de ben petit o jovenet, em van deixar petjada.

. Invitació a la sociologia, de Peter L. Berger

Un magnífic llibre que, a banda de la introducció a una ciència social i disciplina universitària… és sobretot una reflexió lúcida sobre les persones vivint en societat. Bé, això és l’impacte que a mi em va produir.

. Els anomenats pacifistes. La no-violència l’Estat espanyol, de John Paul Lederach

Un dels primers llibres del “tema” que vaig llegir i que em va atrapar. Un plaer, després, anar coneixent tots els que hi sortien (Xirinacs, Olivella, Lederach, Pepe Beúnza, etc.)

. Aloma, de Mercè Rodoreda

Una bona novel·la. Com moltes altres. On la gent pateix, però les dones més. Ho recordo bé, em va ajudar a tenir una consciència molt crítica amb el masclisme.

FONOTECA VIRTUAL DEL JORDI

Encara més problemes per escollir, però si cal triar una ‘banda sonora’ (en un CD hi caben unes 20 cançonetes més o menys), hi posaríem, segur, peces de Sigur Rós, Radiohead, Antònia Font, Neil Young, Ruper Ordorika, Raimon, Bob Dylan, Maria del Mar Bonet, Van Morrison, Loreena Mckennitt, Joe Satriani, Metallica, Wilco, Kitsch, Antonio Vega, Madee/The New Raemon, Sopa de Cabra, Jonathan Wilson, Wolfstone, Adrià Puntí-Umpapah, Bruce Springsteen, Maika Makovski, etc.

“VIDEOTECA”: TRIEM ALGUNS VÍDEOS DEL JORDI:

Agraïments: Al Jordi Armadans i a FundiPau