En una dolça clotada altmaresmenca, la vinya de ca l’Estrany, amb el campanar de Sant Cebrià a baix de tot. Els solcs del coster s’han girat cap enlaire, s’han cobert amb plàstic i s’hi han plantat maduixeres a dintre. Com nadons d’incubadora, tan blanques de naixement, ajagudes al vessant acarat a migdia, les maduixes maduren al sol que d’hivern passa de biaix sobre la plana. I just ara, a mitjan mes d’abril, Josep de ca l’Estrany comença a destriar i a recollir follets vermells adormits entre fulles, tan carnals, és a dir, tan efímers.
Els hivernacles llargs són la continuació, al defora, del centenar de mines que foraden ca l’Estrany. Entre una mar d’alzines, amb l’escuma, al trencant, d’algun cirerer florit, aquests conreus ja es documenten al segle XV. Aquí ha arrelat l’horta, la vinya i, finalment, la maduixa. Durant el segle XX, s’hi va collir el pèsol, la mongeta tendra, la patata de Mataró… I el xampinyó, als anys setanta i vuitanta, criat en mines tan llargues que n’hi ha que travessen la muntanya. Avui, en una feixa, es pot sortir per l’ull d’una mina fosca i abandonada i entrar de seguida al cuc d’un hivernacle transparent, amb el terra cobert de plàstic negre, a la base de les maduixeres.
Una maduixa gustosa i consistent
La maduixa que s’hi fa té nom, i s’encaixa en cartrons que diuen «ca l’Estrany». Ha sobreviscut a l’ensulsiada de la competència amb Huelva, al desastre urbanístic de l’última dècada. I també superarà la conversió del Montnegre en parc temàtic. Fins a mitjan anys vuitanta, els pagesos del Maresme van ser els senyors de la maduixa. Avui, Huelva fa un 80% de la maduixa europea, la maduixa insípida dels supermercats. La catalana, tan gustosa i consistent, s’ha convertit en cosa dels quatre artesans maresmencs que no s’han passat al cultiu del porro, la flor i l’escarola. Produeixen un 5% de la maduixa que es menja a Catalunya. Només a l’estiu, quan la de Huelva es rosteix i la d’aquí perd el gust, la nostra maduixa té una sortida rendible. Llavors la serveixen, amb nata, als hotels de la costa.
El Marroc ha començat a entrar al mercat, amb una mà d’obra a cap preu. La clau de la maduixa, però, és que com més gustosa és, menys aguanta. Vol dir que el futur inclou vendre una maduixa de proximitat. Com fan a França amb la garriguette, d’una pell tan fina que només de tocar-la ja es pela. Serà l’últim esglaó d’una llista que va començar amb la maduixa petita que es deia Calella i que va continuar amb varietats que encara es planten. Com ara la diamant, la gaviota, la pàjaro –nom que no li dóna l’ocell, sinó la població californiana d’on ve–, la diamant, l’aromes, l’albiona… «El Bosco,» diu Josep de ca l’Estrany, «quan volia simbolitzar la caducitat de la joventut, pintava unes maduixes.»
El pintor de ca l’Estrany
La referència pictòrica no és perquè sí, vist que Josep de ca l’Estrany també és pintor. Fa part d’aquests pagesos maresmencs cultes, artístics, que escriuen, pinten, fan música, fotografia. Pagesos del Maresme amb tren a Barcelona. L’estudi de pintor és adjacent a casa seva, a dalt de tot dels hivernacles. I allà practica una pintura d’observació, lenta, arrencada de terra, carregada de fisicitat. És una pintura de llum, com si volgués fixar-ne la caducitat. Que cada dia es troba entre els dits, a la feina, i hauria trobat així la manera, pintant, de superar la fugacitat de la maduixa.
( Aquest article de Toni Sala es va publicar originalment el 25 d’abril del 2007, a “El Punt” )
Foto: Gastroteca
Els usuaris subscrits poden deixar comentaris.
Vols subscriure't a Proper?