Cuidar la vida: entrevista amb Montserrat Catalán

Ja de ben petita, Montserrat Catalàn s’adona de les diferències socials i de com és d’important una infància feliç.

Montserrat Catalán: Tot el viscut de petita m’explicarà certes coses. Veuré trajectòries vitals molt diverses. Hi ha una càrrega energètica vital inicial en cada persona, és cert, i d’això encara no se’n parla gaire. No tots naixem amb la mateixa vitalitat, ni amb les mateixes possibilitats d’entrada.

Es requereix acompanyament als recursos de cada persona. Ser la primera filla (molt desitjada) d’uns pares molt enamorats i la primera neta de dues famílies que també em van estimar molt crec que dona un plus d’energia i de reconeixement que jo voldria i desitjaria per a totes les criatures al néixer. D’aquest acompanyament inicial crec que depèn l’autoestima posterior.

Un començament amorós

Durant la vida poden passar moltes coses, però un començament amorós és molt important. Si no és així després hem de parlar de la resiliència de cada persona, de la capacitat de resistir l’adversitat. Quan després, amb la meva família, anem a viure en un pis de Barcelona, al costat de casa hi ha unes barraques. A mi els Reis (d’Orient) em porten una nina molt gran, però miro a baix i ells no tenen res. Aquesta imatge m’ha quedat gravada per sempre. Mai vaig jugar de gust amb aquella nina.

Les monges també ens parlaven de les missions. I a mi, ja de petita, les desigualtats, el patiment d’aquí o d’allà em cridava moltíssim l’atenció.

Tot el viscut de petita m’explicarà certes coses, veuré trajectòries vitals molt diverses. Hi ha una càrrega energètica vital inicial en cada persona, és cert, i d’això encara no se’n parla gaire. No tots naixem amb la mateixa vitalitat, ni amb les mateixes possibilitats d’entrada. Es requereix acompanyament als recursos de cada persona.

I com vas entendre, en aquell moment, aquest desequilibri?

Montserrat Catalán: Crec que amb el que veig de petita el meu sentit humanitari es va fent cada cop més gran. Les circumstàncies poden arribar a causar-te un bloqueig, però si no t’enfonsen poden ser un estímul per trobar una solució. Com va escriure Miquel Martí i Pol: «lentament, la vida ens configura».

Quan tinc catorze anys mor el pare. Seguim vivint a Barcelona ma mare, ma germana i jo. Les dues famílies (avis de part de pare i mare) ens reclamen que tornem al poble. Era el 1964, i li deien a la meva mare: «què faràs a Barcelona sola amb dues nenes?». Llavors, Barcelona es veia com un antre de perdició. Però la mare es va fer forta i va aconseguir que seguíssim vivint a la ciutat.

2. LA INICIACIÓ

LA JOVENTUT, LA FORMACIÓ.

Montserrat Catalán: El 1967 començo a estudiar Medicina, però no acabo la carrera perquè arran de participar en el moviment estudiantil començo a sortir a les llistes dels interrogatoris de la policia, i he de deixar la universitat.

Els estudis els recuperaré quinze anys més tard. Som a finals dels 60, amb el maig del 68 i el fes l’amor i no la guerra, el pacifisme i la solidaritat internacional, el final de la guerra del Vietnam, Cuba, Nicaragua, Portugal, Xile… Són anys dedicats a la militància política i al feminisme, treballant a CCOO.

A la universitat, entro en el Sindicat Democràtic d’Estudiants, i d’aquí a organitzacions d’esquerres: el Partit Comunista Revolucionari, el Partit del Treball i el Partit Comunista Internacional. Després, quan vaig a viure a Manresa, formo part del PSUC. Vaig estar a la Federació del Metall de CCOO fins al 1983, fent política i feminisme.

 I durant aquests anys neixen els teus dos fills.

Montserrat Catalán: Podria dir que al llarg de la vida he fet coses des de la meva pell cap a fora -amb molta consciència- i des de la meva pell endins, com tenir els meus fills. Els seus naixements m’han regalat els dos moments més feliços de la meva vida. Les seves criances van tenir la meva plena dedicació, tot i que estava plena de contradiccions. La meva joventut, la meva dedicació a la vida social i política, separar-me del seu pare…

No era una mare gens estàndard i pensava que això no era el que una criatura necessita, i molt més si no hi ha una xarxa social al voltant que li doni suport. Em vaig sentir responsable de les mancances que els meus fills van patir per les meves eleccions, sentiment que he compartit amb altres dones que en aquells moments també van triar opcions de vida similars.

La felicitat

Montserrat Catalán: M’agrada assenyalar que sento responsabilitat però no culpa. Crec que la generació dels meus avis va estar marcada intensament per l’esforç, la dels meus pares pel desig de superar un ambient i costums de postguerra feixista, i la meva generació… també la vaig viure amb la necessitat de fer un gran esforç, tenir molt coratge, tenacitat, honradesa… però he de dir que la felicitat em sembla que no l’he coneguda.

A més benestar, més llibertat

Fins i tot als meus fills no m’he atrevit a desitjar-los felicitat, sí que he intentat que poguessin superar les dificultats de la vida i que mantinguessin les il·lusions… Ara als meus nets sí que ja m’atreveixo a desitjar-los la felicitat. És important aquest detall perquè marca l’ideal de plenitud a la vida. Quan coneixem el que és el respecte som més conscients de veure quan hi ha un maltractament, quan sentim l’estimació podem detectar millor la indiferència. A més benestar, més llibertat… més desig de felicitat.

No era una mare gens estàndard i pensava que això no era el que una criatura necessita, i molt més si no hi ha una xarxa social al voltant que li doni suport. Em vaig sentir responsable de les mancances que els meus fills van patir per les meves eleccions, sentiment que he compartit amb altres dones que en aquells moments també van triar opcions de vida similars.

Quan coneixem el que és el respecte som més conscients de veure quan hi ha un maltractament, quan sentim l’estimació podem detectar millor la indiferència. A més benestar, més llibertat… més desig de felicitat.

Els moviments en els quals participo tenen a veure amb la vida. I amb la política també. Comunista de cor, la política és feta per cuidar la vida i perquè totes les persones tinguin el seu lloc. Cuidar la vida des del seu inici.

Com veu, Montserrat Catalán, el feminisme d’aquells anys?

Montserrat Catalán: Creixo en una família en què la meva mare (modista) deixa de treballar fora i es queda a casa. Això és un plus d’autoestima per a l’home que la pot mantenir. La seva cunyada (la meva tieta) també deixa de treballar, i, a més, deixa de cantar a la coral perquè quan anava a assajar li deien: «on ha d’anar una dona casada a aquestes hores de la nit?». Mare i tieta em dirien anys després: «quina sort teniu les dones joves d’ara que podeu seguir sortint de casa, encara que sigui per treballar».

Tot i això, el meu pare m’insistia perquè estudiés i no hagués de dependre econòmicament de ningú. Per al feminisme de l’època era important que les dones aconseguíssim la independència econòmica. És elemental per poder fer un primer alliberament de qui t’ha de mantenir: el pare primer, i el marit després.

Incomprensions i micromasclismes

El feminisme de la meva generació m’ajuda a posar paraules a moltes coses, a entendre el que em passava a mi personalment. Formar part dels moviments feministes em va ajudar a compartir i entendre que les incomprensions i els micromasclismes que patia, i que irritaven els meus sentiments, no eren només cosa meva, eren cosa de moltes.

Ara parlem de micromasclismes i és fàcil saber de què estem parlant. Fa uns anys, expressions com «la noia boja» en un poema, o «no podries ser una mare normal?» tocaven el més profund dels sentiments i et deixaven plena de dubtes, d’ambivalència, de contradiccions.

El masclisme més brutal

Per no parlar del masclisme més brutal: el càstig de l’adulteri per a les dones amb pèrdua de pàtria potestat… Encara ara és «pàtria» i no «màtria», encara queda molt camí…

Llavors, expressions com «el que és personal és polític» o «que la democràcia entri a les llars» estaven, i continuen estant, actualment, plenes de sentit. El feminisme, de manera molt conscient per a unes i més inconscient per a tota la societat, ha fet un gran treball. Durant els anys 70 es van començar a trobar preservatius i pastilles anovulatòries a les farmàcies.

Centres de planificació familiar

Fins llavors les dones, que no els homes, havien d’arribar verges a l’altar i l’única funció del sexe era engendrar tants fills com Déu ens volgués donar. Només fa cinquanta anys d’això.

El feminisme va impulsar els centres de planificació familiar, que han estat decisius perquè ara tinguem anticonceptius a les farmàcies, perquè puguem accedir als mètodes naturals, perquè puguem tenir un coneixement i un reconeixement del nostre cicle menstrual i la nostra sexualitat que ens fa molt més lliures i independents. Avui els cercles de dones són molt més freqüents i habituals i permeten teixir xarxes que reforcen l’autoestima enfront de petites o grans agressions.

El feminisme avança, la llei que condemna l’adulteri se suprimeix, l’avortament també es reconeix, encara que amb més o menys limitacions, les lluites per «a igual treball, igual salari» encara són vigents… Les dones accedeixen àmpliament als estudis, a la universitat, a la vida social i a la política…

El feminisme de la meva generació m’ajuda a posar paraules a moltes coses, a entendre el que em passava a mi personalment. Formar part dels moviments feministes em va ajudar a compartir i entendre que les incomprensions i els micromasclismes que patia -i que irritaven els meus sentiments- no eren només cosa meva, eren cosa de moltes.

I com veus el ressorgiment del feminisme ara? La manifestació del passat 8 de març va marcar una nova etapa.

Montserrat Catalán: Ja han passat quaranta anys des de la Constitució del 78. Les primeres Jornades Catalanes de la Dona se celebren l’any 1976 i el paranimf de la Universitat de Barcelona s’omple de gom a gom. En aquella època, ni quaranta anys havien passat d’haver-se acabat la guerra! Ara han passat quaranta anys més en una societat que -amb les seves contradiccions- viu sense guerres i, encara que s’ha produït un ensopiment de l’explosió social, en el sentit de donar per bo el que hi ha i tenir poc estímul per desenvolupar la creativitat social, està sorgint una altra energia social.

Quan la subsistència està garantida, l’energia humana es dedica a una altra cosa. Hem viscut un temps de confiança col·lectiva en el poder i en els valors establerts pel sistema socioeconòmic i polític patriarcal i capitalista neoliberal en tots els sentits. Ensopiment des del poder, no hi havia expressió de moviment social.

Moviments socials alternatius

Ara, però, hi ha un sector de la població que sent necessitat de desenvolupar la seva creativitat social, són moviments socials alternatius que exigeixen respostes i creen noves realitats, nous valors, noves motivacions… Si la nostra generació va consolidar -amb matisacions- la independència econòmica de les dones, les generacions actuals estan revolucionant la independència emocional, per a mi tan important o més que la primera. I quan ens alliberem de dependències, quan tastem la llibertat, que difícil es fa tornar enrere. Tot aquest tema i el respecte per les criatures requereixen un debat sencer.

Quan la subsistència està garantida, l’energia humana es dedica a una altra cosa. Hem viscut un temps de confiança col·lectiva en el poder i en els valors establerts pel sistema socioeconòmic i polític patriarcal i capitalista neoliberal en tots els sentits. Ensopiment des del poder, no hi havia expressió de moviment social. Ara, però, hi ha un sector de la població que sent necessitat de desenvolupar la seva creativitat social, són moviments socials alternatius que exigeixen respostes i creen noves realitats, nous valors, noves motivacions…

Tornem a mirar enrere. Marxes a Cuba. Potser no t’ho pensaves, però aquest viatge marca una important etapa de vida.

Montserrat Catalán: Militant sincera i convençuda d’esquerres, veia que el sistema social que prometia més equitat i justícia social s’acabava. Volia conèixer-lo des de dins. Per això vaig voler anar a Cuba. No a fer una visita turística, sinó a viure-hi un temps.

Ja era metgessa per la Universitat de Barcelona i vaig trobar la manera de poder anar-hi matriculant-me per fer l’especialitat de Ginecologia. Els seus índexs en salut maternoinfantil parlen d’una alta qualitat en l’assistència -tot i els seus reduïts recursos tecnològics- i de l’elevada capacitació dels seus professionals. Hi vaig aprendre molt, moltíssim. Mai els ho podré agrair prou.

El més important va ser tractar de cuidar al màxim la salut i els processos fisiològics com el part i el naixement, per tal de no desviar-los de la normalitat amb intervencions innecessàries, i estar molt atenta a qualsevol problema que sorgís per atendre’l amb rapidesa de la millor manera possible. D’aquí va néixer o es va consolidar la meva aposta per crear una casa de naixements on les dones i les criatures trobessin el respecte necessari al procés natural de parir i néixer.

4. LA REFLEXIÓ de Montserrat Catalán.

EL REPÒS, EL REFUGI. LA INTEGRACIÓ

Parla’ns també de la cura pel cicle vital de la dona.

Montserrat Catalán: Queda cuidada l’etapa del naixement, el creixement i l’adolescència, que és l’etapa de la maternitat, tenint cura de les mares i les seves famílies. Les que vam iniciar Migjorn som mares de fills i filles que cada vegada són més grans (adolescents i joves). Algunes som àvies de nets cada vegada més grans, però a la vegada som mares d’aquestes mares que també es fan grans. Això ens apropa molt a l’etapa de l’envelliment, que volem que estigui molt present, i hem començat a crear cercles per parlar-ne i per tornar, una vegada més, a permetre l’expressió de les vivències i a dir les coses pel seu nom, si és que trobem paraules per dir-les.

Participes també en trobades de cohabitatge, model alternatiu en què una comunitat de persones pot tractar de cuidar-se en un espai compartit.

Montserrat Catalán: El cohabitatge existeix per a mi des que era molt jove: als anys 70, amb els meus fills, havíem llogat una casa de pagès i als estius la compartíem amb diferents famílies que cuidàvem els nens conjuntament (els nens eren més o menys de la mateixa edat), i vam sentir que ens enriquia moltíssim.

Avui en dia s’hi posen altres paraules. De fet a Migjorn, als grups de criança, de preparació al part i al naixement, ja parlen de la seva «tribu» quan les parelles es coneixen (acaben sent grups de vuit o deu parelles perquè han tingut fills durant els mateixos mesos i van trobant-se a casa d’un i a casa de l’altre durant la infància de les seves criatures).

Créixer en tribu és important, diuen que els nens no necessiten només un pare i una mare sinó una tribu, i en aquesta no només hi pot créixer un nen sinó molts. És un aprofitament d’energies i un enriquiment de recursos, materials i humans. Perquè en una tribu s’aglutinen moltes més experiències personals, visions, persones amb energies i ritmes diferents… i tot això enriqueix la vida dels nens i el seu creixement.

Llavors, quan és l’hora de la maduresa i de fer-nos més grans tornem a trobar a faltar aquesta opció de viure conjuntament per compartir la vida i els recursos. I d’aquí les idees de cohabitatge que avui, després d’un lapse important entre els anys 90 i 2000, estan resorgint de forma bastant important. Es parla de cohabitatge des de diferents generacions, entre gent gran o entre famílies més joves… el concepte torna a voler ser una realitat.

La proximitat s’acaba irradiant fins a tot el planeta

El producte de proximitat i la importància de menjar bé formen part d’aquesta forma natural de veure la vida.

Montserrat Catalán: La vida es dona dins de la pell de cada persona, la nostra més gran proximitat, i a través de la pell sentim i ens relacionem amb els altres. Des de la nostra proximitat, a l’irradiar-nos cap a fora, anem trobant la proximitat en un radi molt més proper (familiar, de poble, de barri, de les estructures socials en què ens anem bellugant), i la proximitat s’acaba irradiant fins a tot el planeta.

Per tant, des de l’interior de la teva pell fins tan lluny com vulguis, és important sentir-se una mateixa per poder veure què vols compartir i què vols i pots donar i rebre. La pell és un límit per a nosaltres. Això es fa extensiu a allò que mengem.

És extensiu a la vida social. Tota aquesta creativitat personal es pot traduir en creativitat social. Totes aquestes tribus, tots aquests cohabitatges, tot aquest cuidar la vida hauria de tenir una traducció a la vida política. La vida política hauria de recuperar el sentit de les paraules, oi?

Es tracta d’establir relacions entre el conjunt de la societat. Podem posar les persones i la vida al centre o hi podem posar els cotxes i els interessos comercials. Gestionar la vida d’un poble, un barri o d’una ciutat és molt important: intervenir a la vida política de cada poble seria conseqüent amb el desenvolupament de les persones a nivell de proximitat.

Es tracta d’establir relacions entre el conjunt de la societat. Podem posar les persones i la vida al centre o hi podem posar els cotxes i els interessos comercials. Gestionar la vida d’un poble, un barri o d’una ciutat és molt important: intervenir a la vida política de cada poble seria conseqüent amb el desenvolupament de les persones a nivell de proximitat.

Què no ens permet fer-ho? Hi ha una por que se’ns genera expressament perquè no sortim del cau?

Montserrat Catalán: Penso que és molt complex, perquè això no és una realitat a dia d’avui. Atribuir-ho a una o una altra cosa no seria acurat. A les persones, ja des de molt petites, no se’ns reconeixen les nostres necessitats. Des que ens posen un xumet per fer-nos callar, o ens posen el biberó o ens tanquen en una habitació perquè ens adormim totes soles.

En comptes de tenir la mare a prop, o ens fan menjar coses que no ens agraden o ens abriguen quan nosaltres no tenim fred, o se’ns creen pors que nosaltres no coneixíem. Com, per exemple, no deixar-nos pujar una escala perquè podem caure…

Autoestima

Se’ns creen molts condicionants i moltes pors des de fora i des de petitetes. Les criatures van perdent de mica en mica la seva autoestima. Encara que això sembli molt subtil, és molt real. I això genera, des de l’inici, persones amb poca autoestima i amb moltes dependències, pendents del reconeixement i de les opinions dels altres.

I els nens i nenes aprenen a fer contents els grans per rebre allò que volen. Per poder menjar un caramel o anar un dia al parc han de seguir el que diuen els grans. Aquesta és la funció dels càstigs o dels xantatges.

Quan es fan grans, acaben sent persones esclaves de les necessitats i engrunes d’un sistema polític i econòmic molt més gran. D’entrada, ens costa molt reconèixer les nostres necessitats. Per altra banda, ens costa trobar els recursos per defensar aquestes necessitats i allunyar-nos d’aquelles que ens són inculcades des de fora.

És necessari que les persones tinguem un grau de llibertat i de reconeixement des de la més petita infància. Per sort, la vida és tan potent que hi ha casos en què persones molt maltractades han donat lloc a una gran creativitat social que no ha estat destruïda de cap de les maneres. Malgrat tot, la vida s’obre camí perquè la humanitat segueixi existint i segueixi caminant.

Se’ns creen molts condicionants i moltes pors des de fora i des de petitetes. Les criatures van perdent de mica en mica la seva autoestima. Encara que això sembli molt subtil, és molt real. I això genera, des de l’inici, persones amb poca autoestima i amb moltes dependències, pendents del reconeixement i de les opinions dels altres.

És necessari que les persones tinguem un grau de llibertat i de reconeixement des de la més petita infància.

5. LA MORT

TEMPS D’ACABAR, DE DEIXAR ANAR.

I la fi d’aquesta entrevista. Diu la Montserrat Catalán que els llibres ens donen mirades diverses de la història més antiga i més recent, depèn de la sensibilitat de qui l’escriu. Els nostres cossos porten impresa la història del temps que a cada persona ens ha tocat viure. Recopilar respostes a què ha viscut cada un dels nostres cossos donaria una visió molt transversal de cada etapa.

Sobre la mort, afegeix: Compartim el moviment pel dret a morir dignament. Ara ja podem parlar d’eutanàsia. Continuem fent camí.

El camí el farem més planer si és en companyia