Que hi hagi diferència entre el preu que paguem per la fruita quan la comprem al supermercat o a la botiga, i el que es paga una fruita al pagès, al productor que l’ha cultivada, és del tot lògic i raonable. Bé han de cobrar el de la botiga, el camioner i el majorista que intervenen en el procés.
El que ja no és tan raonable és la magnitud de la tragèdia, és a dir, la magnitud d’aquesta diferència, que en el cas del préssec i les nectarines s’emporta la palma.
Algun estiu, entre el pagès i la botiga el preu s’acaba multiplicant gairebé per 12. Ho has llegit bé: multiplicant per dotze. Fes tu mateix els números. Al pagès se li ha arribat a pagar a 0,15€ per quilo, quan a la botiga l’acabes pagant a 1,75 €/kg. (*)
Naturalment, aquesta diferència ens sembla i ens ha de semblar un escàndol. Però és un escàndol al qual ens hi anem acostumant. No és pas una cosa que hagi passat aquest any, sinó que, amb petites variacions, ja es ve repetint en els darrers estius. Per tant, estem permetent que es converteixi en un fet estructural. Una característica més d’aquest sistema tan bèstia en què tenim la distribució alimentària.
Tampoc és pas una exclusiva de préssecs i nectarines. Ni de la fruita en general. Ho podem trobar, en major o menor mesura, en tots els productes que ens arriben del camp, dels horts.
Doneu un cop d’ull a l’Índex de Preus en Origen i Destí (IPOD) que elabora la Coordinadora de Organizaciones de Agricultores y Ganaderos (COAG). Des de l’any 2008 vénen recollint dades.
Sobretot en les dades del juny del 2020, la verdura que s’emporta la palma, en aquest trist rànquing és el nostre estimat enciam, pagat a 0,17 €/kg al pagès i que trobem a 1,30 €/kg quan l’anem a comprar. En aquest cas, s’ha multiplicat per gairebé 8.
Per posar-hi nom i cognoms, per posar-hi cara a aquesta tragèdia quotidiana que viuen la major part dels nostres pagesos que es dediquen al conreu dels fruiters, n’hem volgut parlar amb l’Àlex, del Segrià.
Cultiva, entre d’altres fruites, pèssec roig i blanc, nectarina blanca i groga, paraguaià i platerina.
Seguint el seu compte a Twitter, vam poder llegir-hi, fa uns dies, la següent reflexió:
Fruita cullida al juny sense saber el preu i no la cobrarè fins el desembre Així funciona el sistema en general i per molts és ja normal, però jo no puc deixar de pensar què és injust i un menyspreu al pagès.
6 mesos per cobrar i desprès el preu sempre està maquillat a la baixa pic.twitter.com/vaUnJo9tct— Cers (@Cers71716088) July 21, 2020
Tal com explica l’Àlex, la qüestió que ésmentàvem abans, de la diferència entre el preu que es paga al pagès i es cobra a la botiga té encara un parell d’agravants. El primer, el retard en el cobrament. Treballa ara, a l’estiu, i cobra al cap de sis mesos, pel volt de Nadal.
I el segon, encara més greu, és que no sap a quin preu la cobrarà. Ell no en determina el preu, del seu producte. És “el sistema”, qui el marca. I que triga temps, a fer-ho. Com bé diu l’Àlex:
“per molts és ja normal, però jo no puc deixar de pensar què és injust i un menyspreu al pagès”.
Ven la seva fruita a través d’una cooperativa, que la fa arribar a botigues i grans cadenes de distribució. Podríem pensar que, tractant-se d’una cooperativa de pagesos, són ells mateixos els que estableixen les normes de funcionament, i per tant, seria ben il·lògic que s’autoimposessin un sistema tan injust.
La cooperativa de distribució, és clar, no és qui fixa les regles del joc. “És com una tradició estalberta”, ens diu l’Àlex. Qui té la paella pel mànec són les grans marques.
Són ells, aquestes grans marques, qui fixen el preu del producte; el preu que cobren al consumidor, és calr, però també el preu que es paga al pagès. “Quan més grans els súpers i poderosos, més gran és el diferencial de preu”, es lamenta l’Àlex.
(*) Aquestes escandaloses dades són de l’agost del 2017.
Els usuaris subscrits poden deixar comentaris.
Vols subscriure't a Proper?